Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de OVilella

Oriol Vilella

Músic

 

 

Pioners que marxen




Fa molt temps que estic recopilant noms i històries per elaborar un recull del que ha estat i està sent encara la música moderna al nostre petit país. Ja vaig publicar un avançament del que pot acabar sent aquest recull a les darreres pàgines del fantàstic treball fotogràfic que van editar el col·lectiu de fotògrafs liderat pel Pep Aguareles, Silenci, que fotografiava molts dels músics que hi ha a Andorra. Aquest gènere que ara sembla que està passant pel seu millor moment, però que encara està a anys llum del que hauria de ser l’escena musical d’un estat.

Els músics d’aquest país hem estat picant pedra molts anys per, dignament, assolir un respecte que tot just es comença a albirar, tot i que encara ens haguem de sentir dir que això nostre és un hobby, un passatemps com aquell que fa Tour Eiffels amb escuradents. Efectivament molts de nosaltres hem de tenir una altra feina per poder pujar a l’escenari de tant en tant, i això fa que la nostra passió sembli un passatemps, però us puc assegurar que el nivell de l’escena musical del país no és el nivell d’uns aficionats.

Com he dit abans, i tornant al famós recull de músics, dins d’aquests noms que estic compilant i que més tard que d’hora m’agradaria publicar com a homenatge als picapedrers, n’hi ha alguns que ja ens han deixat. Un d’ells no fa pas gaire. Era l’Enric Torres, un bateria pioner al país, dels pocs que hi havia quan vaig començar a tocar en conjunts. En aquella època ell militava a les files de Qüèstia, un altre grup d’aquests històrics, la memòria del qual també desapareixerà si no en parlem; Qüèstia va ser un dels primers grups de pop rock d’Andorra que va enregistrar i publicar un disc, Perquè així ho hem volgut; ja deu fer ben bé vint anys d’aquesta fita.

L’Enric era esquerrà, una característica peculiar en un bateria, i emprenyadora quan havies de compartir escenari amb altres grups, ja que la bateria d’un esquerrà es munta totalment al revés, la caixa clara tendint a la dreta, a la vora del xarles, que aquest sí que està posat totalment en aquest costat, i els toms van de dreta a esquerra anant d’agut a greu. No és estrany trobar bateries esquerrans, Phil Collins ho és, i per mi, valgui l’incís, és un dels millors de la història del rock. Ringo Starr, dels The Beatles, també, tot i que ell toca amb un set de bateria posat com per a un dretà.

L’Enric compaginava la música amb les ambulàncies, la seva altra feina.

Sigui com sigui, he volgut escriure aquestes línies a tall d’homenatge a l’Enric com un dels pioners de la música moderna d’aquest país, que inevitablement van marxant, lamentablement massa d’hora, perquè els hem de recordar com el que van ser.

Gràcies per tot, Enric.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic