Ja s’acaba l’estiu i em ve de gust parlar sobre la inquietant moda de defecar a les piscines, un repte viral originat el 2018 i que, des de llavors, s’ha repetit cada any arreu del món. 
Mentre que alguns pensen que les piscines són per refrescar-se o jugar, altres es diverteixen fent caca dins l’aigua. No es tracta d’una emergència accidental, sinó d’un acte planejat i compartit en línia com si fos un trofeu digital. Una marranada que alguns potser consideren graciosa, però no ens enganyem... Es tracta d’un delicte contra la salut pública.
Aquest 2025 no ha estat diferent. L’última notícia que tenim és la del tancament temporal de la piscina municipal de la Seu d’Urgell el 29 d’agost per la mateixa raó.
És indignant si ho mirem en perspectiva. Ara mateix tenim sobre la taula una crisi humanitària a Gaza, la guerra d’Ucraïna, un terratrèmol brutal a l’Afganistan, una sequera sense precedents a Síria... I mentre que en aquests indrets les persones pateixen guerres, gana o set, nosaltres tenim adolescents (i no tan adolescents) que defequen a les piscines públiques per simple diversió. 
Si ens pensàvem que la humanitat no podia superar-se, enhorabona, ho ha tornat a fer. I mentre alguns s’escandalitzen, altres no poden deixar de riure-se’n o de compartir-ho a tort i a dret a les xarxes socials. La pregunta és: per què?
La resposta és tan simple com trista: likes. Els adolescents i joves d’avui dia viuen immersos en un món on la visibilitat digital és més important que la decència. Relaxar l’esfínter en una piscina és un clar exemple de com la pressió social i la necessitat de notorietat poden fer que la raó desaparegui. Les xarxes premien sovint la transgressió i l’exageració com a moneda social. Com aconseguir fama efímera amb un acte que provoca horror i, alhora, rialles nervioses? Evacuar sota l’aigua no és només un acte físic, sinó un missatge ben clar: “Mira què puc fer que t’horroritzi sense que puguis castigar-me directament.”
Actes com aquests ens demostren la manca de respecte per altres persones, per la higiene col·lectiva i per la convivència bàsica. Ens recorda que, malgrat tots els avenços tecnològics, la nostra maduresa moral pot quedar-se enrere. Si no som capaços de distingir entre el que és acceptable i el que no ho és, la nostra “creativitat digital” deixa de ser divertida i es converteix en un perill públic.
Aquest fenomen viral, com tants d’altres que han tingut el meu moment d’or, ens diu molt sobre nosaltres com a espècie. Per molt absurds que puguin semblar, aquests reptes són actes que combinen rebel·lió i necessitat de visibilitat, embolicat en la il·lusió d’una fama instantània. Això ens demostra que som creatius i transgressors, sí, a més d’increïblement influenciables: si veiem un altre fer-ho i triomfar, potser pensem “jo també ho puc fer”.
Ja ha passat abans. Al llarg de la història, hem tingut rituals i bromes que avui consideraríem absurds o escandalosos; la diferència és que ara aquests actes arriben a milions de persones en qüestió de segons i amb conseqüències més greus.
I què ens diu aquest tipus de comportament sobre el futur de la humanitat? Potser res de bo, però si reflexionem una mica, potser encara hi ha esperança. Aquesta moda grotesca és una oportunitat per ensenyar als joves sobre responsabilitat i educació, sobre les conseqüències dels seus actes i, sobretot, sobre com canalitzar la seva necessitat de cridar l’atenció de manera creativa i no letal per als seus avis i germans petits, el col·lectiu més vulnerable que podria veure’s afectat per nedar en una piscina contaminada d’excrements. És un recordatori que l’educació digital és més necessària que mai i que la viralitat pot ser una arma de doble tall: divertida, sí, però també potencialment destructiva.