M’imagino que soc un de tantíssims lectors fascinats per Pla. Josep Pla. Quasi més per la seva vida que per la seva literatura, que ja és dir. I els faig informats de Cor furtiu, l’exhaustiva biografia que li ha perpetrat un altre Pla, Xavier. He aprofitat aquests dies per començar a cruspir-me el patracol: son 1.500 pàgines en paper bíblia, estan avisats. Tots volem conèixer la intimitat d’aquest escriptor proteic i esquiu, especialment el que toca a les dones que van desfilar per la seva vida: Adi Enberg, amb qui va conviure dotze anys i que en la maduresa li retreia no haver-li donat l’únic que li demanava a canvi: un fill; Aly Herscovitz, a qui va conèixer als anys berlinesos, que va ser assassinada pels nazis (era jueva) i a qui amb prou feines dedica unes línies entre les 40.000 pàgines de l’Obra Completa. Surten a Cor furtiu altres amants més o mens sabudes (Lilian Hirsch, Aurora Perea), alguna de quasi clandestina (l’argentina Luz de Santa Coloma) i l’amiga de senectud, Consuelo Robles. Sorprèn la precoç consciència que Pla va tenir del lloc que li reservava la posteritat literària, consciència que el va empènyer a guardar des de molt jove tots els papers, tots, que sortien de la seva mà. I deixen mal cos els detalls que aquest oceà de paper revela al biògraf (i, per tant, al lector): l’expulsió dels Maristes després d’estrenar-se en un prostíbul amb uns companys d’internat, episodi fins ara a l’ombra, fa certa gràcia. Assistir al càrrec de consciència que tortura l’home madur que cedeix a la pulsió onanista és francament torbador i suscita el dubte legítim d’on arriba el dret del biògraf a l’hora d’airejar impúdicament la intimitat del protagonista. Si mai algú té l’ocurrència d’escriure la meva insulsa vida, espero francament una mica més de compassió.