Diari digital d'Andorra Bondia

Plaers d’estiu




L’estiu avança i hi ha un no-sé-què d’irreal en la Lluna creixent, tan a prop nostre i tan taronja que sembla que el cel i totes les cases del passeig, amb llumetes i xarxes falses de pescador penjades a les portes dels restaurants, siguin un decorat pintat. Alço els ulls per mirar els estels, amb l’esperança d’enxampar encara alguna llàgrima de Sant Llorenç. Pobre Sant Llorenç, que cada agost es veu obligat a rememorar el martiri a la graella. Potser és millor que ens referim al fenomen com a Perseids o, senzillament, en la seva descripció més científica: la pluja de meteors que provoca la cua del cometa Swift-Tuttle. L’atzar va voler que deu dies enrere, just en la nit de més activitat, em trobés llegint la novel·la de la Laia Aguilar, Pluja d’estels. Un recordatori d’una cita que procuro no perdre’m cap any. 
No pretenc enganyar-vos: per molt que us parli de dos dels grans plaers dels meus estius, la lectura reposada i el temps suficient per meravellar-me davant dels cels nocturns, el llibre de la Laia Aguilar no en té res de plàcid. És una sacsejada. Per als personatges, un fer-se gran de cop i enfrontar-se a dilemes que espero no haver d’enfrontar mai. La pluja d’estels és sobretot l’excusa, l’escenari. I alguna cosa més. Quants futurs brillants no ens hem atrevit a somiar mentre miràvem constel·lacions de les quals no coneixem el nom? De petita, la mare m’havia explicat que, si era capaç de formular un desig en el moment que cau un estel, aquell desig es faria realitat. La mare m’ho havia explicat i jo m’ho havia cregut, és clar. Doncs això, que la pluja d’estels a la ficció és també una metàfora d’aquells somnis de joventut, les grans esperances que la vida s’encarrega, en molts casos, d’empetitir, si no de truncar de la manera més cruel. Prou espòilers.
L’estiu avança i, mentre escric aquestes línies, m’envaeix una sensació d’acabament, una melangia que és la dels vespres de diumenge. “Si alguna vez me suicido, será en domingo”, que deia Mario Benedetti. Sempre ens queda la possibilitat d’espolsar-nos la nostàlgia del damunt: esprémer al màxim les últimes hores del cap de setmana, les últimes hores del dia. Em ve Kazuo Ishiguro al cap i em proposo rellegir-lo.
Hi ha una flama de vidres de colors a Cambrils que honora el doctor Antoni de Gimbernat. Quan era una nena, veia el monument a través de les finestres de la furgoneta amb què viatjàvem tota la família. L’avinguda d’avui és l’antiga carretera per on passàvem per anar de vacances al poble, al Montsià. Aquella llumeta vermellosa –aleshores no sabia què era– em tenia fascinada. El meu avi em va explicar que era la font de les fades i jo me’l vaig creure, és clar.
Abans de tornar a les rutines del mes de setembre encara ens queden uns dies per gaudir d’allò que ens fa feliços. Ja podeu planejar una escapada a la llibreria de confiança, que demà surt a la venda l’última novel·la de l’Albert Villaró. Us desitjo una bona lectura i un bon final d’estiu.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte