Plaers personals

Si ens eren necessaris, se’ns han tornat imprescindibles. Com més complexes i inabastables es presenten les dificultats del món actual, com més intricades són les anàlisis i les solucions, com més insuportables els discursos polítics i els comentaris als fòrums periodístics... més hem de refugiar-nos en les coses senzilles que ens aporten calma i plaer. 
Els plaers genèrics, els que compartim com a membres de l’espècie humana i que, en molts casos, estan regits per l’instint de supervivència, resulten fàcils de ressenyar i a l’hora de fer una llista ens hi posaríem bastant d’acord, encara que cadascú pugui variar-ne les prioritats: un lloc confortable per viure, la bona taula, el sexe, una conversa agradable amb els amics, escoltar música (l’estil és més personal), seure a llegir un llibre o el diari (digital o en paper) i mirar de tant en tant el mòbil, aquest apèndix que una evolució en temps rècord ens ha fet aparèixer entre els dits de les mans (encara que algú pugui considerar el millor plaer no haver de mirar-lo mai).    
Avui us volia parlar dels plaers personals i intransferibles que ens individualitzen, ens fan singulars i diuen molt del nostre caràcter. A l’hora de fer un llistat, segur que divergim força perquè els petits gestos de recerca de confort i felicitat naixen dels anhels, de les dèries i de les experiències viscudes. Us en menciono un parell dels meus.   
M’agrada llevar-me d’hora, molt d’hora. No tinc cap pretensió de construir un país imparable, com deia el Guardiola, sinó que intento escapar de l’insomni en la foscor de la nit, que magnifica els reptes i converteix els petits problemes en serralades insalvables. Amb una tassa de cafè a la mà, miro cap a la muntanya d’Enclar i localitzo l’arbre. Vaig tenir durant uns anys un gos, el Tom, i ara tinc un arbre, al qual no he gosat posar nom perquè és un pi comunal –ni he de treure a passejar–. Està fermament arrelat en una escletxa de la paret rocosa. Penso en els anys que fa que la petita llavor va trobar una porció de terra escassíssima on germinar, en l’esforç titànic de les arrels per obrir-se pas entre la roca. Cada matí, en funció de la llum i de les condicions atmosfèriques, es mostra diferent, com atrapat per un pintor impressionista. Sovint em limito a saludar-lo, però algun cop agafo la màquina amb el teleobjectiu i li faig una foto. En tinc centenars. Que estigui sempre allí i que, si no hi ha un cataclisme geològic, continuarà quan jo no hi sigui, em produeix una gran calma.
He convertit també en costum, gairebé en condicionament pavlovià, beure una mica de vi mentre preparo l’àpat del migdia: entro a la cuina, em poso el davantal i me’n serveixo una copa. Si tinc a la nevera un Gewürztraminer del Somontano, el plaer es torna refinadament cardenalici, però em conformo amb qualsevol vi. A casa diuen que he millorat molt com a cuiner.  Us animo a fer la vostra llista de plaers venials quotidians, sense oblidar-ne cap per friqui o inconfessable que sembli, i a no renunciar-hi. Vam rebre una educació que, en general, tendia a prevenir-nos contra l’hedonisme i ens va fer més estoics que epicuris. Què hi ha de dolent en tot allò que ens produeix plaer si no perjudica els altres? No res, ben al contrari, és una manifestació personal de com entenem l’amor a la vida.