Sigui qui sigui el –o la– nou cap de Govern que el Consell General elegeixi després de les properes eleccions es trobarà confrontat a un problema que no és pas institucional, sinó intel·lectual.

Sigui qui sigui el nou –o la nova– cap de Govern haurà de demostrar durant les primeres setmanes del seu mandat que és capaç de no deixar-se confiscar la seva elecció per aquest pensament únic que és conseqüència de l’augment d’influència de la tecnocràcia durant els darrers quinze anys. Una tecnocràcia, esdevinguda una crosta en els ministeris, que fa i desfà sotmetent els ministres i càrrecs de confiança al totalitarisme del “sempre s’ha fet així”, combinat amb la indissimulada amenaça del “si no seguiu la traça que us assenyalo aneu amb compte que no us demanin responsabilitats”.

Aquesta és la nova ideologia que domina. La dels poders establerts, de l’aristocràcia del diner i dels funcionaris intocables esdevinguts amos i senyors de les nostres vides. Són gent que no creu que es pot transmetre la cultura i el saber, els coneixements, que es pot fer augmentar la igualtat d’oportunitats. És una ideologia que treu tot sentit cívic a l’acció política perquè en fa una tècnica de gestió i de negociació de tamborets, cadires, butaques i triennis.

El pensament únic que mana a Andorra, sense cap legitimitat democràtica, dona per fet que una voluntat política ferma no pot tenir cap influència en la realitat del país. Dona per fet que, com sigui que hi ha tanta interdependència i tanta complexitat en els problemes que cal encarar, no és gens raonable imaginar que hom pot canviar les coses.

El pensament únic té al bell mig del seu cor la comptabilitat com una finalitat cabdal. La comptabilitat que no destria les finalitats dels mitjans.

En lloc d’afavorir un sistema institucional proper s’ha anat bastint unes estructures de gran complexitat sense que s’assumís la necessitat d’una veritable responsabilització dels administradors de la cosa pública, siguin càrrecs elegits, designats o funcionaris. Al capdavall avui, en l’Andorra constitucional del 2026, ningú sap del cert qui és responsable de què.

A l’administració andorrana tenim un sistema vertical de comandar, de donar ordres i instruccions, però al cap del carrer els administradors, teòricament subordinats als seus caps, fan molt sovint el que els sembla, la qual cosa ha consolidat una cultura de la impunitat, a la vegada positiva i negativa: no se sancionen les faltes, però tampoc es recompensen les iniciatives positives.

En els darrers dotze anys hem vist créixer una deriva burocràtica molt accentuada. Ho veiem amb el desplegament increïble d’organismes de l’Estat: agències i oficines vàries. Aquests organismes, enlloc de ser els fidels executors d’una política ministerial assumida, estan funcionant pràcticament en autogestió. Ocupen el seu terreny sense uns límits reals.

El resultat és la paràlisi i la inacció.

Davant aquest diagnòstic esdevé necessari i urgent redefinir els perímetres d’acció dels diferents actors del poder públic amb la finalitat d’evitar encavalcaments i redundàncies. Això permetria instaurar la responsabilització al cor de l’acció pública. I també que hom la pogués llegir millor.

Caldria treballar en dues direccions:

1) La primera, restaurar la responsabilitat a cada esglaó en què hi ha un comandament: obediència, prendre decisions i adoptar sancions positives o negatives.

2) La segona, aplicar clarament el principi de subsidiarietat: adoptar les decisions al més a prop possible de les persones concernides.

La necessària reforma de l’administració pública i de l’acció pública haurà de passar doncs, insisteixo, per la responsabilització.

Necessitem un projecte comú, per una Andorra propera a la gent, en una línia de senzillesa, de sensibilitat per a les necessitats de les persones.