Hi ha una cosa que odio d’anar a comprar a les grans superfícies comercials, i no és la senyora que et vol passar davant a la caixa amb l’excusa que només porta una cosa, té pressa, i paga la compra amb monedes de cèntim d’euro. Una jubilada estressada és potser el misteri més insondable de l’univers. No és això. És la maleïda cançó promocional que sona constantment dins del centre comercial i que té un terrible impacte psicològic en els nostres cervells i, suposo, en el dels treballadors.

Es deuen fer immunes creant una mena de crosta cerebral o posant-se taps a les orelles. Potser per això sempre que els demanes una cosa mai t’escolten. Per una raó desconeguda, les cançons que més odiem són les que més s’enganxen al cervell. Un munt d’experts tracten de trobar una explicació a aquest problema que ens tortura quan tractem de concentrar-nos en una feina complicada, com ara la de redactar aquest article. La realitat és que ni els del departament de Psicologia de la Western Washington University (EUA), que són els que més han investigat, no se n’han sortit i no s’han pogut treure del cap la cançoneta del Mercadona fins al punt de demanar una lobotomia sense anestèsia. Per cert, que fa poc s’ha sabut que l’intèrpret de la cançó és Mamen García, actriu d’Escenas de matrimonio i que va tenir una etapa com a cantant en el grup Patxinger Z, del qual és fàcil saber a quin tipus de música es dedicava.

Les cançons en bucle, però, a vegades han tingut efectes benèfics. Ha fet més José Luis Perales i el seu ¿Y cómo es él? contra el narcotràfic a Colòmbia que l’Administració Antidrogues dels EUA i l’oficina de l’ONU contra les drogues. Pablo Escobar, el líder del càrtel de Medellín, el va contractar per una festa amb tots els capos, una gent molt perillosa, amb una despreocupació que fregava la demència com explica Pablo Carbonell en el seu llibre El mundo de la tarántula. Va haver de cantar la cançó quinze vegades. Li donaven mil dòlars cada cop, però quan ja l’havia cantat deu vegades i es va negar a repetir-la li van posar una pistola a la taula: “Plata o plom.”

La companya d’Escobar, ben contenta pels bisos, però molts dels poderosos traficants, després d’escoltar tants cops “¿y quién es él, en qué lugar se enamoró de ti, a qué dedica el tiempo libre?”, van decidir ingressar en un convent, apuntar-se a l’exèrcit de salvació i viatjar a Síria per incorporar-se a les tropes governamentals, a Estat Islàmic o a qui fos per no tornar a sentir “por qué ha robado un trozo de mi vida”.

En canvi, quan els Toreros Muertos van actuar pels germans Ochoa, membres destacats del clan de Medellín, també els van fer repetir diverses vegades la cançó Mi agüita amarilla, però sense desercions de traficants, ni detencions. Quan els soldats de l’exèrcit colombià van entrar en el local es van trobar que estava buit, només amb els músics. Els assistents, a còpia d’escoltar que “subo al water que hay arriba en el bar y la empiezo a mear y me echo a reír”, eren al lavabo o al camp del costat.