Plorar i voler algú que no ha arribat a ser, que ni tan sols ha existit, que no ha tingut vida, és complicat d’explicar. De fet, penso que és un fet que no és entès per la societat, per aquella que no ho ha patit. “No passa res, a l’altra serà.” Però aquell buit no el tapa una esperança, ni el tapa un altre ésser que sí que hi és. És una pena, una il·lusió assassinada per aquella que diuen és la més sàvia. “No va poder ser. No hauria sigut.” La naturalesa ho ha volgut així. I tu et resignes. Però aquell batec de sobte es para, i no notes res. O sí que notes alguna cosa. És com una cosa que ja et sobra dins teu. Està morta. La mateixa cosa que cada matí notaves en despertar i et provocava un somriure. I amb el fred del quiròfan te la treuen. I ja està, com qui t’arranca un queixal. Ja te’n creixerà un altre, o te’n posarem un de postís. “Que no passa res. Que la vida no s’acaba.” Però és que ni l’ha pogut començar. I ja està. I físicament la recuperació és molt ràpida. El cos torna en si. Però, i la ment? I aquella guardiola del cos on guardem els sentiments? N’hi afegim un de més. D’un dol que no és, d’una pena que sí. D’una frustració de no poder donar tot l’amor que li tenies guardat. El temps, com en tantes altres coses de la vida, ens ajuda a alçar-nos (no crec en això que ho cura tot, però sí que és una bona rehabilitació). Després de molts anys, queda com un record trist i al mateix temps tendre. Queda com un sentiment difícil de compartir. Queda com una experiència que marca. En definitiva, queda. I esborres aquell “si no hagués passat”, perquè la vida està plena d’aquests “sis”. I la teva història és una, la del present i no la del condicional.
