Sí, vivim en un món tan fluctuant, tan volàtil, tan imprevisible, que d’un article a l’altre, sembla que haguéssim fins i tot canviat de planeta: s’ha acabat la guerra a Gaza, per fi, i en Donald aspira al Nobel de la Pau. Finalment, hem vist com donaven el premi a la líder opositora del règim de Nicolás Maduro, sense dubte ben merescut, mentre en Trump s’ho mirava amb cara de pomes agres. Sí, aquell qui efectua deportacions massives del seu país ansiava el màxim reconeixement  per haver resolt, diu, 8 conflictes mundials. El director de comunicacions de la Casa Blanca afirmava que els membres del Comitè Nobel havien demostrat que prioritzaven la política per davant de la pau. El mateix Trump, que va felicitar, malgrat tot, la María Corina Machado, va deixar anar un “Què ha passat, Noruega? Què ha passat?” I tant el portaveu del Comitè com el líder laborista de Noruega, actualment al poder, li recordaven que el Comitè dels premis és un organisme independent i en res implica el país que l’acull. Però tractant-se d’un Trump que ha entrat en una deriva autoritària al capdavant de la Casa Blanca, Noruega sap que pot esperar qualsevol cosa a partir d’ara. El president intenta trobar una explicació que justifiqui la decisió final: es premiava per les accions del 2024 i ell ha aconseguit la pau durant l’any en curs. Segurament no llenci la tovallola i hi torni a postular l’any vinent. I ara, una ocurrència humorística patrocinada per Stephen Cheung, el seu cap de comunicació: “el president Trump té un cor humanitari i mai hi haurà algú com ell, capaç de moure muntanyes amb la força de la seva voluntat”.  

Però posem-nos a la pell de Donald. Per molt que hagi exagerat els èxits, no podem treure-li el mèrit d’haver-li parat els peus a Netanyahu el salvatge. Aneu a saber què li haurà dit off the record perquè hagi decidit abandonar els seus plans de colonització definitiva. Però penso que més que amb la seva voluntat, com deia Cheung, és amb el seu poder polític i econòmic i els seus interessos personals que Trump acaba movent muntanyes. Però sí, ha aturat momentàniament el conflicte. I l’Obama, què? Perquè a ell sí? Se li va atorgar aquest premi com a regal de benvinguda a la Casa Blanca, però ningú en recorda cap raó de pes. De fet, alguns recorden més aviat que durant els seus dos mandats, va tenir tropes en estat de guerra de manera constant en algun lloc del món. Ni tan sols Roosevelt, que va encapçalar l’esforç militar durant la II Guerra Mundial, va passar tan temps en  guerra. Quina ironia, oi? Enteneu ara la frustració de Donald? Un bel·licista negre sí i ell, amb solucions a conflictes sobre la taula i blanc, no! Quin chasco, quina injustícia. Frustració, decepció i sentiment d’injustícia. Ara sabràs què és bo, Donald. Dues tasses per a tu.

Que tingueu tots un feliç dia.