L'altre dia, navegava per l'espai de Netflix intentant trobar una cosa relativament decent per a veure, alguna cosa que cada vegada és més difícil, i em vaig adonar d'això: ens hem oblidat, o decidit descartar de manera conscient, l'eina fonamental que posseïm com a consumidors. La cancel·lació.
Però no, no em malentengueu. No em refereixo a aquest estratagema que promulga llibertat d'expressió, justícia i drets, i fa tot el contrari. No em refereixo a decidir que algú ha de cessar en la seva obstinació per intentar guanyar diners per a viure fent el que sap, o se li suposa. Tampoc em refereixo al fet que algunes minories, però que fan molt soroll, proclamin la mort social, que no real, d'una persona per haver fet alguna cosa malament, encara que no sempre sigui un delicte per al qual ja existeix la justícia.
No, no és res de tot això. Estic parlant d'una cosa tant, però tan simple, que em fa la sensació que s’ha transformat en invisible: si no t'agrada alguna cosa, no ho consumeixis. Oi que fa gràcia llegir una cosa tan bàsica?
Segur que la primera reacció de molts de nosaltres davant aquesta frase seria doncs clar! Llavors, per què no ho fem? I aquí, parlo en plural i m'incloc perquè, encara que sigui conscient d'això i intenti moltes vegades evitar-ho, caic en el parany. Aquest parany en la qual ens queixem que han destrossat la franquícia fonamental de la nostra infància, que les úniques idees que tenen és fer segones, terceres i fins a quartes parts d'una història que no donava per a res més, ja des de la primera. O que pretenen vendre-li a una nova generació, que té altres paradigmes, un relat vell disfressat de modern, però que no amaga l'olor de ranci.
Cridem i omplim milers d'espais amb publicacions, mentre posem el crit al cel. I tot, per què? No seria més fàcil estalviar aquesta energia i demostrar-los a les grans empreses audiovisuals que el que intenten fer, simplement no cola, amb una cosa tan simple com no veure el que ens proposen? Perquè crec que en el cas de l'entreteniment està passant alguna cosa semblant al que succeïa, si és que no continua sent igual, amb la tecnologia, quan anys enrere la gent es queixava pel preu irrisori del nou iPhone, però el dia en què sortia a la venda les cues a les botigues s'assemblaven a les d'un concert de música pop.
Com pot ser que ens hàgim oblidat que l'arma principal que tenim com a consumidors no és queixar-nos en un espai virtual, al qual clarament ningú fa cas, sinó decidir amb la nostra cartera el que considerem vàlid i el que no? Cartera que, d'altra banda, sempre ha estat la mesura per premiar o castigar, i no em refereixo només al consum. Si féssim que les empreses de cinema i les plataformes audiovisuals pateixin la nostra ira donant-los l'esquena, potser entendrien que han de variar el rumb i es cansarien de perdre diners. Bé... tret que siguis Disney.
