A pocs dies de Nadal ens desitgem bones festes, salut i benestar. A pocs dies de Nadal engarlandem els nostres carrers de llums multicolors, però no se’ns acaba d’encendre el llum de la saviesa. Qui dia passa any empeny, repetim i repetim el model sense adonar-nos que els temps canvien, ràpid i molt, i possiblement més a Andorra que a altres llocs.

M’agrada la història jo que no sóc historiador, m’agrada observar el present com a ciutadà del carrer, m’agrada intentar esbrinar quin pot ser el futur, i a mi, que no sóc futuròleg, em preocupa la poca adequació i adaptació als canvis que s’atansen.

Dic sovint, i a més d’un he espantat, que amb els meus contemporanis he tingut el privilegi de viure els cinquanta anys excepcionals de la humanitat. Als anys 50 sortíem de guerres, violència i pobresa i el canvi brutal, la millora sobtada, ens va fer oblidar que més enllà de la pressa i la pressió del dia a dia havíem de construir un futur. Més enllà de les nostres muntanyes, la violència i la pobresa tornen a brotar. La tenim a la porta de casa, o ja dins de casa. Voldria equivocar-me, però mai més tornarem als anys gloriosos de prosperitat, quan l’endemà sempre era millor que el dia d’avui, quan si es buidava un local comercial apareixien quinze postulants, quan si perdies la feina en trobaves una de nova i si la nova no et convenia la deixaves, així de senzill.

El món està canviant, i Andorra també, o més. Els pilars de la nostra economia trontollen, la potent banca andorrana pot patir les conseqüències de l’imminent intercanvi automàtic d’informació i la indústria del tabac, el suport de la nostra agricultura, sembla tenir els dies comptats. ¿Què serà de la nostra administració, possiblement dimensionada per a una població que ja no creix, de la seguretat social, afectada per la inversió de la piràmide d’edat? Molts dels nostres joves hauran de buscar feina a l’estranger; de fet alguns ja ho fan, o ho han fet. El comerç, gran atractiu per als visitants, atrau menys i cada dia que passa ens anivellem en producte i en preu. ¿Què ens pot quedar? La neu, si és que la clemència de la inclemència ens la garanteix, però no disposem de cap certificat que ho digui. Inclús bons hiverns de neu no poden sustentar tots sols la nostra economia. Em podeu retreure que dissenyo un panorama fosc. Doncs és veritat. Potser ja seria hora d’arremangar-nos les mànigues i pensar com hem d’afrontar un futur que no esdevingui fatalitat. ¿Com ho podríem o hauríem de fer?

Segurament, podríem reduir costos en edificis emblemàtics i innecessaris, eixamplament de carreteres, en rotondes, profuses, i en viatges arreu del món.

Podríem adaptar una branca de la banca a les necessitats reals del país per permetre que les petites empreses disposin d’oli per engreixar llur economia. El CRES ens acaba d’anunciar que el 44% de les llars no poden afrontar una despesa imprevista de 700 euros, una dada prou significativa per fer-nos reaccionar.

Podríem conduir les subvencions actuals a l’agricultura per conrear productes de necessitat alimentària amb segell de qualitat.

Podríem donar més agilitat a l’administració, potenciar la formació dels andorrans i no dotar l’administració de càrrecs de confiança estrangers.

Podríem intentar persuadir els propietaris de locals comercials i d’habitatges que no augmentin els lloguers i, per què no, abaratir-los i donar oxigen així a molts petits empresaris i treballadors. Podríem establir un sou mínim digne, 1.200 euros mensuals, i unes pensions respectuoses per a qui ha cotitzat regularment.

Cal disposar d’un transport públic, subvencionat, si cal, per reduir el trànsit i la contaminació, que té greus conseqüències per a la salut. Cal valorar l’entorn natural i el patrimoni cultural amb la deguda mesura; són atractius turístics. Cal prestar atenció al treball i les propostes de la ciutadania. Voldria felicitar l’Apapma per haver tret a la llum el sobrecost de la construcció del forn incinerador. Vet ací un bon exemple. I també caldria cuidar les formes. La democràcia és transparència, exemplaritat, sobrietat, educació i honestedat.

Cada any que s’acaba desitgem que el que comença sigui, llevat de drames personals, millor, o almenys semblant. Malauradament, ja res no serà igual, però depèn de tots i cadascú de nosaltres pilotar el canvi i no deixar que el canvi ens porti on no hem d’anar. No hi ha fatalitat si tenim voluntat.