Poden els diners comprar la felicitat?

És evident que tots busquem d’una manera o altra la felicitat. Ho portem en els nostres gens. Més evident és que poquíssima gent ho assoleix.

En escrits anteriors hem gastat molta tinta explorant un dels camins que ens porta a la nostra meta. La salut. També és clar que una passejada per les sales d’espera dels hospitals demostra que molta gent es queda pel camí. Avui explorem una nova via, molt interessant, per cert. El diner.

Certament, necessitem un nivell mínim de benestar econòmic per tenir una vida digna i una opció a ser feliços. Permeteu-me unes consideracions tècniques. Es tracta de fer esment d’una llei universal d’economia. Em refereixo al concepte d’“utilitat marginal”. Quan estem mancats d’algun bé i aconseguim tenir-lo, la satisfacció obtinguda va disminuint a mesura que aquell bé ens és més abundant. Tinc gana i compro un panet i en gaudeixo molt. Compro un segon panet i encara és bo, però ja no m’agrada tant. I al tercer ja no em ve de gust.

Amb els diners succeeix exactament el mateix. A mesura que n’anem tenint més, la satisfacció personal va minvant. No crec que Mr. Bezos sigui gaire més feliç que Amancio Ortega, i m’atreveixo a dir que si tu, amic lector, tens uns bons estalvis ets tant o més feliç que ells.

Nord-amèrica és el país de les estadístiques.

Un jove professor arribat a la Universitat de Harvard procedent de l’Àmerica profunda, Michael Norton, ha fet uns estudis molt interessants. En un vídeo titulat How to buy happiness, ens explica amb la gràcia, frescor i agilitat tan pròpies dels intel·lectuals d’aquella universitat els resultats del seu treball al laboratori de conducta. Norton va ser a Barcelona i el van entrevistar a La Contra de La Vanguardia sota el títol Si vol treure el màxim del seu diner gasti-se’l en els altres. No és cap al·legat a favor de la caritat, sinó un resultat científic. Si ens gastem els diners per a nosaltres la gratificació serà immediata i de poca duració. Si els destinem als altres, la gratificació durarà més. Els experiments es van fer a països tan diferents com el Canadà i Uganda i el resultat va ser el mateix. Es van donar 15 dòlars a dos grups de persones, un dels quals els destinava a satisfer els seus gustos, l’altre els dedicaria a activitats socials i ajudes. Van valorar “científicament” les emocions. Els 15 dòlars gastats per a si mateix es van transformar en 4.50. Els que es van dedicar a finalitats altruistes, en 78.

I aquí arriba el pensament del càndid utòpic. Confesso que cada dia em fa més il·lusió poder tenir diners. Que els diners són una gran font de satisfacció. Un exemple. Una senyora russa procedent de les muntanyes immenses del Caucas em ve molt amoïnada. M’ensenya la nòmina de 1.060 euros. Explica que la seva mare està molt malalta. El viatge és Barcelona-Moscou, 5 hores, 3 hores més d’aquesta capital a un aeroport secundari caucasià i 6 hores de taxi. Ho explico no per a vantar-me’n (Déu me’n guardi!). Quin remei toca? Els meus diners m’han comprat –sense haver-la buscat– una dosi elevada de satisfacció. Uns ulls que somreien i ploraven al mateix temps i unes abraçades que em recordaven els ossos de les muntanyes russes. Quin mal!

Amic, per les nostres terres corren moltes Natashas i moltes dones de països llunyans degudament explotades per la nostra bona gent. Per les nostres terres caminen nens malalts i pares sense feina, tots disposats a mirar-te amb ulls entre somrients i ploraners. La meva pregunta: com podem ser tan cecs i... estúpids que, tenint tan a prop nostre la felicitat, ens tanquem en els nostres egoismes? Sí, deu vegades cecs i estúpids, o potser mil.

Acabo repetint la pregunta: Can money buy happiness? Jo, possiblement molt estúpid, molt càndid i altres coses més, afirmo rotundament Yes, it can. I tant, que can, can, can.