Demà, aniversari de la nostra Constitució, polítics com Toni Martí, Jordi Cinca i icònics ex-caps de Govern ompliran els mitjans de comunicació amb discursos i declaracions políticament correctes, adoptant posats dignes i probablement fent-se els ofesos.
Uns polítics que hem descobert que són persones amb un passat que seria difícilment compatible amb l’ètica i amb la Constitució. Persones que s’han permès criminalitzar una empresa privada, els seus empleats i els seus clients i destruir-los com a dany col·lateral per desviar el cop que realment anava contra el que seria una matussera maniobra política contra l’independentisme català i amb uns interessos personals evidents.
Diguem-ho clar, a Andorra la nostra Constitució haurà de ser molt forta per suportar els interessos personals d’un poder polític controlat per persones que amb les seves accions passades han demostrat com són realment. Unes persones que avui tenen un control absolut de totes les institucions i necessiten tapar els majors disbarats de la història d’Andorra.
Quan el nostre poder no disposa de proves directes per demostrar allò que vol demostrar, passaria a fer un abús del que s’anomena prova indiciària en una clara confrontació amb la presumpció de innocència.
A falta de proves directes, la prova indiciària consisteix a deduir la certesa o acreditació d’un fet que es vol provar per la via de considerar com provats altres fets relacionats. És una construcció raonada que pot donar un gran servei a la justícia, però sota unes altes exigències metodològiques que no necessàriament es respectarien a Andorra.
Per exemple, si es vol provar que BPA era una estructura de blanqueig, primer s’han de buscar proves directes. Una estructura de blanqueig deixa rastres documentals. Es van revisar tots els papers de BPA i no es va trobar cap prova directa. Descartades les proves directes es pot procedir a la identificació de les proves indiciàries, és a dir, identificar per exemple que una gran part dels clients eren persones amb antecedents criminals, que movien grans quantitats de diner criminal i que els empleats de BPA cobraven per col·laborar en les activitats de blanqueig. La instrucció va revisar tots i cadascun dels clients de BPA per verificar si eren persones amb antecedents criminals, o si hi havia comptes a nom de morts o amb noms falsos per ocultar comptes de criminals. Però no s’hauria trobat cap compte amb titulars falsos o difunts ni comptes a nom de persones amb antecedents criminals. De fet tampoc s’hauria provat que els empleats de BPA cobressin per facilitar operacions de blanqueig. De forma que no es podria construir una veritable prova indiciària.
A falta de proves directes i de veritables proves indiciàries, les nostres autoritats estarien fent un veritable pols a Constitució. Seguirien criminalitzant una empresa, els seus treballadors i un munt de clients simplement amb indicis que no qualificarien ni com a prova indiciària. Com que no s’haurien trobat moviments de diner criminal, es criminalitzarien moviments de diner negre fiscal com les famoses compensacions de Gao Ping i Pallardó. Arribats a aquest punt, cal reflexionar si realment un col·lectiu d’empleats de banca pot ser considerada una organització criminal per fer operacions de compensació entre clients que habitualment operaven amb diner B (no diners criminals) abans del 2012.
El pols entre la Constitució i els interessos dels nostres polítics és punyent quan constatem aquest abús de proves indiciàries en el cas BPA i ho comparem amb la que seria una potent bateria de proves directes en la instrucció del cas Fibanc-Valora-AndBank, a les quals ningú hauria fet cas. Un cas estretament relacionat amb la suposada trama de blanqueig de diner de la corrupció de la família Pujol. Un cas que apareix en premsa quotidianament i que s’il·lustra amb documents relatius a operacions que semblarien ser operacions de blanqueig de diner i que s’haurien evidenciat en el dossier de la instrucció però que continua al calaix. Un cas que seguirà sortint donada la vinculació amb el cas de suposada corrupció de la família Pujol i la operació Catalunya.
Davant d’aquesta punyent realitat es fa complicat celebrar l’aniversari de la Constitució. La Constitució no és un llibre amb cobertes de luxe ni són discursos ensucrats. La Constitució ha de ser un model de vida, una forma de ser. La Constitució no és un vestit de disfressa. La Constitució no és un posat artificiosament digne, per simular honorabilitat institucional davant dels espectadors.
Davant d’aquesta punyent realitat em pregunto si Toni Martí acceptaria ser jutjat a partir de proves indiciàries. Em refereixo al Toni Martí que, als ulls del ciutadà, ha perdut aquella imatge tan amanida de l’humil fill de barber, que tants vots li ha donat. De cop ha reconegut que tenia una doble vida ocultada, com a arquitecte de referència que va cobrar centenars de milers d’euros per obra mentre era cònsol major. I constato l’existència d’almenys un edifici que es va iniciar durant el segon mandat consular i que es va acabar quan Toni Martí feia bastant temps que era cap de Govern. Toni Martí, mentre era cònsol major i abans d’esdevenir cap de Govern, va deixar de facturar a títol personal com a arquitecte en exercici, però les obres començades van seguir sent facturades a través d’una complexa organització. Concretament una obra a Escaldes s’hauria iniciat sota la direcció facultativa de Toni Martí com a arquitecte i s’hauria acabat quan Toni Martí era cap de Govern sota la direcció facultativa d’un arquitecte tècnic que treballava normalment amb Toni Martí i que va ser autoritzat pel Govern per realitzar tasques reservades als arquitectes. Unes tasques de direcció facultativa que es van facturar mitjançant una societat de la qual formarien part estrets amics i una persona de la família de Toni Martí. Un escenari que podria obrir la consideració de proves indiciàries.
Si s’apliqués el principi de les proves indiciàries a Toni Martí i a les obres que va dirigir personalment mentre era cònsol major i, fins i tot, a la que s’hauria finalitzat sota una complexa estructura societària un cop era cap de Govern, hauríem de començar per preguntar si hi havia interès econòmic. Un interès econòmic flagrant donat que es cobraven centenars de milers d’euros per obra. Un cobrament que no tindria relació amb una forta dedicació de temps, donat que Toni Martí era cònsol major les 24 hores del dia. Un fet que dispara les sospites. Seguidament hauríem de mirar quantes obres havia fet abans de ser cònsol major d’Escaldes-Engordany i quantes en va fer durant el mandat consular per veure si hi havia una progressió lògica. Que no hi seria. I hauríem de mirar quantes obres va fer dins la parròquia i quantes a la resta d’Andorra, per detectar concentracions d’activitat proporcionada.
Que no estava proporcionada. Tot junt permetria construir una prova indiciària sòlida, no com la que s’intenta construir a BPA i concretament amb una vintena d’empleats de BPA.
Senyor Martí, davant de les punyents discriminacions, quan demà s’embolcalli d’institucionalitat i parli de la nostra Constitució –la que vostè no volia–, sisplau doni resposta a la pregunta que em faig: Constitució? Quina Constitució?
