Poema rambla

Als versos de Manuel Montobbio apareix diversos cops la metàfora del riu en un sentit similar al de les coples de Jorge Manrique, transfigurat a Rambles de la vida (Pagès editors, 2021) en la via barcelonina que no mor al mar sinó que es perd als ulls de l’amada (parafraseja el seu poema Ramblas de Mundo, una geografía poética, 2013). També s’explicita reiteradament el caràcter de la pròpia poesia (interpel·lació compromesa, concentració essencial d’espais i temps interiors), entre d’altres, a La eternidad en un instante (Los paraísos perdidos, 1986), quan demana “minutos inmortales que se sueñen eternidad”, i ara que reté vivències i poetitza paisatges humans de la ciutat on “tots els jo” de l’autor regressen a les Rambles somiadores dels somnis dels passejants: “Bellesa de l’eternitat de l’instant en què voldríem ficar-nos les Rambles endins abans de partir”.

A Guía poética de Albania (2011) el poeta ve a dir que trobem llocs i que hi ha llocs que ens troben, llocs on ens trobem i llocs on ens quedem. Els indrets que habitem i que ens habiten són “llocs-sempre”. La Rambla és escenari vital i literari, avinguda principal de l’ànima, punt de partença i de retorn, destí i passatge envers altres destins. A Rambles de la vida s’esmenta el desig del discurs d’homenatge de Lorca a les floristes, el 1935: “La única calle de la Tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre”. És el carrer que desemboca al port del qual salpa el vaixell de la fascinació infantil, l’artèria urbana que engendra la resposta emotiva i racional als atemptats del 2017.

Manuel Montobbio imagina camins que el portin a una humanitat més plena: ell escriu el poema i el poema l’escriu a ell (“el poema nos dice”, diu Octavio Paz a Vuelta). L’experiència personal universalitza fenòmens mitjançant el llenguatge líric, i la singularitat de la itinerància volguda i dolguda (el mapa anterior és Estilites d’Andorra, 2018) condueix el cartògraf a plasmar exterioritats interioritzades, ara mentre rambleja (magnífica derivació verbal ja usada per Santiago Rusiñol): ell a les Rambles, les Rambles en ell, la memòria de la tragèdia, ferides, absències, esperances, anhels.

Rambles de la vida és invocació, introspecció, catarsi, indagació existencial. Poema riu per extensió i sonoritat (recomano llegir-lo en veu alta). Poema estuari (així el qualifica Àlex Susanna a la presentació del volum a Barcelona) per l’amplitud. Poema rambla (al diccionari rambla és areny, sorral, riera i avinguda arbrada, passeig fet al llit d’una antiga rambla) per la contundència del discurs. Una sort d’oració humanista que eleva la fe en l’ésser humà en què l’orant creua fosques i silencis, cerca àngels protectors, fa cap a la pau de la llum tamisada pel fullatge dels plàtans i ens hi convoca.