“Cal una llei d’incompatibilitats molt general per a tots els que fan o gestionen els diners públics. Això s’ha de tirar endavant. Sé que s’hi està treballant amb els grups parlamentaris. És una cosa bona. Jo penso que d’aquí també s’ha d’extreure l’obligació de codis deontològics clars dels partits polítics; hi ha males interpretacions. Perquè la democràcia moltes vegades és molt fràgil. I ens hem de dotar, perquè siguem creïbles des d’un punt de vista global, de totes aquestes eines.” Celebro sentir aquestes paraules d’un polític de casa nostra. I m’agrada sentir-les perquè fa molt temps que reivindico la necessitat d’una llei de transparència. I encara més si resulta que el protagonista d’aquestes paraules és ni més ni menys que el cap de Govern, Antoni Martí. El que ja no m’agrada tant és haver de sentir-les just després que el mateix líder de l’executiu s’hagi vist obligat a confessar que va cobrar per fer unes feines d’arquitecte quan era cònsol d’Escaldes-Engordany. Aquestes mateixes paraules sense els fets anteriors serien creïbles, però ara sonen més a una excusa o una via d’escapament confeccionada pels seus assessors. M’agrada la política per convicció i no l’oportunisme polític que traspuen les declaracions de Martí. I és que, per exemple, si s’analitza l’esborrany de la llei d’incompatibilitats que ha fet el grup parlamentari demòcrata, veurem que el text preveu una sanció molt greu i inclús la destitució i inhabilitació per a un futur cònsol que, per exemple, faci feines d’arquitecte. Això sí, el cap de Govern està tranquil, o això diu.
