Política emocional i gelats de la infància

Margaret Thatcher és la responsable que no em refiï dels polítics. Va ser un vespre ben calorós del mes d’agost de fa uns anys. Era tranquil·lament a casa veient un reportatge sobre la història del gelat i va sortir ella. Resulta que abans de ser primera ministra de la Gran Bretanya treballava com a química per a una multinacional de l’alimentació i va trobar la fórmula màgica per injectar aire al gelat. Ja no he tornat a menjar una terrina amb la pau d’esperit de quan era una ignorant en aquestes qüestions. I no em consola que la versió britànica de Frank Underwood –personatge que supera la meva acritud cap a la Thatcher– em recordi que “el camí al poder està pavimentat d’hipocresia i víctimes”. Però ja em diran quina culpa tenia el gelat per a les aspiracions polítiques de la Dama de Ferro. L’escriptor i columnista veneçolà Moisés Naím escrivia –també a l’estiu– sobre la desconfiança com a tendència generalitzada entre les persones. Ja sigui per les crisis o pels escàndols, els índexs de confiança de les administracions públiques, les empreses privades, l’Església catòlica, les ONG o els mitjans de comunicació estan “en caiguda lliure”. Vivim temps de gran escepticisme i això explica aquesta bipolaritat tan enconada del “tot o res” en què s’han transformat les darreres pugnes polítiques. Amb una especial rellevància d’aquesta de Clinton vs. Trump que avui es dilucida després d’any i mig d’una cursa electoral que personalment se m’ha fet llarguíssima. I de la qual disposo de més informació directa i transversal de la que necessito. Com per exemple, l’opinió que vaig retuitar aquesta setmana de tres xilens que han votat Trump per motius que semblarien paradoxals –no cal recordar les polítiques antiimmigració vociferades pel candidat. La seva justificació remet a paraules tan determinants com “desencantament” i que només es pot entendre per la tendència assenyalada per Naím: “Els fets i les dades no importen. Les emocions, les passions i les intuïcions són la força que guien les decisions polítiques de milions de persones. Això no és nou. La política sense emocions no és política.” No sé si la democràcia està sobrevalorada, com afirma l’Underwood nord-americà. Però m’entusiasma la coincidència dels tres enquestats xilens en reconèixer com a qualitat positiva de Trump que no sigui un polític, en contraposició amb Clinton. Jo, per si de cas, seguiré amb la meva tossuderia de no refiar-me de cap d’ells. I que serveixi aquesta declaració d’intencions com a emotiu homenatge al gelat de la nostra infància. I al temps d’estiu que definitivament ens ha abandonat.