Polítics joves, però política vella

Pot semblar típic que un jove parli de política feta pels joves o bé que faci una anàlisi des d’un punt de vista més “actual”, però el cert és que encara que se’n parli, s’escrigui o es comenti, la política feta pels joves no existeix.

El col·lectiu de què formo part és un dels més analítics, més crítics i potser dels més difícils de convèncer. També és cert que és dels que menys implicació demostren, i sovint –potser massa– ho exemplifica no anant a votar o no llegint les notícies ni les tirallongues d’articles d’opinió que podem escriure uns i altres.

Per tant, presenciem una incoherència atípica; som analítics amb el nostre entorn però no ens informem prou, som crítics però no ens impliquem, volem que es facin coses i no fem un pas endavant per canviar-les.

Potser sí que la política no està feta per als joves. Aquesta pot ser la resposta fàcil de l’enigma. Els que estan en política activa la poden utilitzar per continuar fent com fins ara. I els joves la podem emprar per excusar-nos de no participar suficientment.

Però si capgirem l’anàlisi, salta als ulls que les coses no les estan fent bé els que teòricament representen tot el poble, siguin d’un partit o un altre, fins i tot Demòcrates per Andorra.

Els que estem en un partit o som afins a una ideologia hem de ser els primers a fer autocrítica, a procurar que les coses es facin d’una altra forma. Però certament no ho hem fet correctament.

Només per donar algunes xifres. La mitjana d’edat actual al Consell General és de menys de 46 anys, més joves fins i tot que a finals de la legislatura passada, en què era de 48 anys.

Si analitzem els partits, els més joves són els Liberals amb 44 anys, seguits per DA amb 46 i acabant pel grup mixt (prefereixo no fer distincions), amb 47 anys. Es veu un esforç per enjovenir la política, però només són joves les persones, no la forma de treballar.

Ja sé que és molt agosarat parlar d’un Consell General jove amb una mitjana 46 anys, però sí que ho és comparat amb altres parlaments com l’espanyol, en què és de 48,5 anys (gràcies a un partit teòricament jove com Podem, amb 42 anys, que fa baixar la mitjana), el francès, amb 54 anys, o el portuguès, amb 48 anys.

Si tenim uns representants teòricament joves (em fa venir esgarrifances emprar aquesta paraula amb aquesta edat), ¿com és que la política continua sent vella?

Al col·lectiu d’edats compreses entre 16 i 30 anys, a tot estirar 35, encara que sembli contradictori ens agrada el debat, aportar idees, anar més enllà d’una simple anàlisi numèrica, però sobretot el que ens motiva són les participacions constructives. I em sap greu dir que actualment els que estan al Consell General no tenen una visió constructiva, sinó més aviat destructiva.

Pel que fa a l’oposició –sobretot el grup parlamentari més jove–, en lloc d’aportar idees o de venir amb la voluntat de tirar endavant projectes comuns sempre van amb el ganivet entre les dents, intentant dessagnar els demòcrates, encara que sigui fent-los petits talls, criticant cada una de les mesures preses; fonamentant-se no pas en un argumentari ferm sinó en acusacions insòlites i comentaris de diaris poc fiables.

Pel que fa al grup mixt, potser una mica més moderat, tot i que depèn del dia i del partit al qual li toca parlar, també juguen a marejar la perdiu i esgarrapar titulars, i el més sorprenent és que un dels partits que formen el grup mixt –no diré quin– no ho fa mitjançant els mateixos consellers generals, sinó més aviat mitjançant una ombra que tots coneixem que continua sent un monòlit indiscutible per a les seves sigles.

Però no m’abstindré de criticar el partit al qual represento. Demòcrates per Andorra, tot i que fa l’esforç de continuar treballant i avançar, intentant no perdre el temps en debats inútils, no ha acabat d’entendre, o no ho hem entès, que avui en dia la comunicació és fonamental, no només les accions són valides sinó que s’han d’explicar millor i emprant el canal adient. Les rodes de premsa després d’un consell de ministres no arriben a la majoria de col·lectius, inclòs el més jove. Hem de mirar més enllà i arribar a explicar el perquè i el com als col·lectius menys disposats a seguir els noticiaris clàssics.

Aquesta és l’única forma d’evitar que aquells que tenen una visió destructiva puguin continuar fent la seva, i que els joves potser algun dia puguin tornar a sentir-se implicats en l’actualitat andorrana.