Polos de llimona

L’estiu és l’autèntic pas a un altre any, el 31 de desembre està massa mitificat. Hi ha molta gent que deixa la parella, el treball, el pis, la ciutat després de l’agost. És un mes propici a la nostàlgia, a l’enyorança, tot i que hauria de ser al contrari: hi ha més predisposició a interpretar el paper d’estar viu. Es recorda el passat i el que ha de venir estirat a la sorra de la platja, bevent una cervesa en una terrassa, o davant de l’aparador d’una gelateria.

Cada cop hi ha més ofertes exòtiques i menys polos de llimona que es deuen haver quedat a la cançó de Joan Miquel Oliver entre el corte i el bombón mallorquín. Era un polo que formava part de la classe baixa dels gelats, els barats, els plebeus. Després hi havia uns models més treballats com el Frigopie i el Drácula, i a l’alt de l’escala els cucurutxos de xocolata. Hi va haver una explosió de sabors i de textures amb el suport d’anuncis com el Kalise, amb Andrés Iniesta, o el pirulo tropical de Miko. El polo va passar a un segon pla, a ser una cosa tan desfasada com llegir Gramsci en una casa rural, les frases de l’Instagram de Mar Flores o els perruquers que s’han transformat en tricòlegs.

Et presentaves a la botiga per comprar un gelat amb un euro i l’únic que podies comprar era un paquet petit de pipes Churruca. Fins que un dia el polo va tornar però com a producte de Beverly Hills o de passeig de Gràcia, en botigues especialitzades, amb l’aval de prestigiosos pastissers i a preu de sang d’unicorn. L’humil i competitiu sabor de llimona ha estat substituït pel d’alvocat, te matxa, cirera d’arboç, aigua de rosa, bergamota o farina de garrofa. Com succeeix amb altres coses, el que abans era habitual i normal ara és un article de luxe.

Quan estic en una gran ciutat si vull un polo he d’anar a una botiga de xinesos, d’aquestes que obren les 24 hores. Els tenen de marques estranyíssimes i de tot tipus de sabors, encara que el de llimona acostuma a estar absent. El xinès de la caixa de l’entrada, sense aixecar la vista de l’ordinador, acostuma a desconèixer la paraula polo, que associa només a una peça de roba i s’obstina a assegurar que llima és el mateix que llimona. O el que és igual, una cosa tan pretensiosa com dir que t’agrada Aronofsky, portar ulleres de sol en interiors, anar de negre rigorós a aquesta època de l’any, o escriure Copenhagen.

 I ja no dic res de tornar a Gramsci, perquè mai he llegit cap dels seus llibres, i a més,  no tinc prou paciència per explicar-li a aquell xinès el que significava aquell tros gelat de groc llampant, el ritual de treure-li el paper que sovint s’enganxava al polo, i les mossegades que hi feia. Era un plaer barat i senzill. Ara és car. Marxo de la botiga sense polo perquè començava a pensar en el Colajet, barreja de coca-cola, llimona i xocolata. Sobretot perquè, si després de menjar-me’l, al pal hi sortia un asterisc, significava que n’havia aconseguit un de franc. A un, que és de natura rutinària i té ànima d’hàmster engabiat, no li agraden els canvis: en els sabors i que no n’hi hagi de gratuïts.