La setmana passada vaig poder veure el reportatge sobre els 40 anys de Govern. I tot i que en general va ser entretingut i amè, el vaig trobar poc equilibrat. També vaig trobar a faltar testimonis de persones i de fets passats que pensava que tenien la mateixa importància que els que es van mostrar. No obstant això, soc conscient que la imparcialitat i l’objectivitat quan ets a Govern no són evidents i que som, totes i tots, éssers lliures amb percepcions diverses.
Dit això, el que em va cridar l’atenció va ser una frase del cap de gabinet del Govern Martí que emfatitzava la genialitat del polític amb un dels punts assolits en la negociació de l’acord d’associació que encara no s’ha tancat. Dita fita va ser represa i expressada com un triomf i un fet únic pel cap de Govern del moment. Parlo del període transitori de 30 anys per al tabac abans que s’integri dins de la Unió Duanera, un cop entri en vigor l’acord d’associació que Andorra està negociant amb la UE.
A banda de recordar que una genialitat i un triomf majors ja s’havien assolit fa 32 anys amb el Govern del Josep Pintat i segellat pel de l’Òscar Rivas, quan justament en la unió duanera assolida amb la CEE es van treure tots els capítols relatius als productes agrícoles. I per tant, el tabac. En aquell moment no únicament es va assolir una “transició”, sinó que va ser “una derogació”!
Però avui en dia crec humilment que jugant novament aquesta carta Andorra es va tallar les ales per assolir derogacions o períodes de transició a altres sectors. 
En aquell moment, parlo dels 1989 i 1990, va ser un fet sense precedents, ja que la CEE, ara UE, només tenia tres unions duaneres. Una amb Turquia, una amb San Marino i la d’Andorra, que és l’única unió duanera parcial. És a dir, derogant tots els productes agrícoles.
D’ençà, Andorra ha hagut d’arrodonir els angles, ja que els altres productes agrícoles, com ara els de la ramaderia, se sentien perjudicats per aquesta excepció. S’han signat altres acords amb la UE com el protocol veterinari el 1997 a més d’altres decisions per tal de poder mitigar aquesta derogació. És veritat també que la derogació del tabac ha permès que durant aquests 32 anys els pactes entre privats, amb el Govern de testimoni, donin suport a l’agricultura i a la ramaderia al nostre país.
Però som al segle XXI. El món i el nostre país han canviat. L’era digital és present arreu i dicta gran part de les nostres vides. L’economia està en plena mutació. Andorra té dos sectors que potser li interessa mimar més en el marc de la negociació de l’acord d’associació amb la UE com són les telecomunicacions i l’energia. La UE no és precisament una organització fàcil i altruista i detesta les exempcions, derogacions, transicions llargues i altres particularitats. El concepte de “no discriminació” en el mercat interior comunitari és la seva norma sagrada. I les nostres negociacions per assolir l’acord d’associació que havien de durar, segons el ministre d’Exteriors de l’època, un plis plas, fa set anys que duren. A més, segons el que el Govern va manifestar fa pocs dies el camí va per a llarg. És a dir, que hi ha esculls. Que la negociació patina o que està encallada en alguns punts. Pot ser que l’èxit i la genialitat de la carta jugada fa sis anys a l’inici de les negociacions de l’acord amb la UE per una transició de 30 anys pel tabac, ara sigui un hàndicap. O fins i tot un parany. Tanta generositat per part de la UE en relació amb el tabac podria amagar una inflexibilitat d’aquesta envers altres sectors que ens interessen. Sectors que per a Andorra avui en dia són essencials i importantíssims, tant per a l’esdevenidor econòmic i social com per a raons de sobirania. 
Tot i que encara hi ha recorregut, puix l’acord d’associació que s’està negociant preveu que res no està tancat fins que tot estigui tancat. És a dir, que es podrien revisar els acords assolits en els diferents capítols en el marc de la negociació i jugar noves cartes de pòquer abans de segellar l’acord definitiu. Però això és una altra història. I com que el Govern ja ha anunciat que l’acord d’associació no es tancarà abans que finalitzi aquesta legislatura, els pròxims governs ja ho valoraran.
Com diuen els francesos, affaire à suivre, amb algun as encara per a presentar.