Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Roser Porta

Roser Porta

Filòloga

 

 

Por i exilis




Soc una no-delinqüent vigilada a totes hores per la policia, en realitat per les policies (l’andorrana, l’espanyola, la catalana, la municipal...), que fins ara vivia en un món el qual, teòricament, les policies vigilaven els malfactors  i protegien els altres ciutadans. 
Soc una potser malalta, potser infectada pel virus però asimptomàtica. Com a mínim, aquest és el meu condicional fins a la prova de la setmana que ve. 
Soc una vella, segons l’individu preadolescent de casa meva, que té més ganes de comunicar-se més amb un tal Naruto que amb mi, i que opina que el seu pare i jo ratllem només pel fet de respirar i parlar. 
Soc moltes coses que fa un any no era i, a sobre, he d’estar pendent d’horaris i d’aforaments. L’altre dia vaig anar a buscar un cafè a un bar a les 12 i deu minuts i allò va semblar un intercanvi clandestí d’informació de la Resistència.
Després vaig entrar en una llibreria, bé essencial segons alguns governs com el català  i no essencial segons el francès. Vaig comptar mentalment quanta gent hi havia, l’aforament era correcte, sí. Després del bany amb el gel hidroalcohòlic, vaig començar a mirar les novetats. Vaig pensar que potser entrar a la llibreria m’ajudaria a ser una persona normal, com abans quan no era una no-delinqüent vigilada per les policies ni una potser-malalta.
I, sí efectivament, aquella estona va ser de retorn a la normalitat, de sortida d’aquest panorama estrany i pertorbador i de descobriments com ara l’últim número de la revista Cadí Pedraforca, amb un esplèndid dossier dedicat a la retirada i l’exili del 1939. 
Eva Arasa hi escriu Fills de l’exili, un reportatge amb testimonis de Rosa Viadiu, Andreu Claret i Antònia Escoda que narren la seva experiència en arribar a Andorra, on, tots coincideixen, van ser molt  ben acollits i van tenir una infantesa feliç. “Quan vaig baixar de l’autocar em vaig quedar petita i arrugada perquè, és clar, jo no havia vist mai aquelles muntanyes. Tenia por i em vaig amagar darrere una porta” diu Viadiu a Arasa. “Era un món de nostàlgia, de record, de patiment”, diu Claret sobre l’ambient dins de casa. Parlant de l’experiència de la mare, Escoda explica: “Diu que s’ho ha passat molt bé a la vida, tot i que reconeix que també ha passat moments horrorosos. Perquè quan tens por, tens por.”
Carles Gascon signa un article Entrada dels nacionals a la Seu amb fotos que posen els pèls de punta. I Daniel Fité m’explica per què la meva mare té un DNI amb una data de naixement falsa a l’article La retirada per la vall de Cabó, sobre com els soldats republicans van destruir el registre civil d’Organyà, i com el jutge de pau Joan Graell va ser assassinat per protegir aquell arxiu. Un número rodó amb moltes altres aportacions que ara no caben aquí. 
En acabar de llegir aquest  Cadí Pedraforca, llegeixo els twits d’Open Arms i de Ruben Wagensberg: el Mediterrani i les Canàries desbordats per tantes persones i els seus exilis. També soc una ciutadana europea indignada i impotent.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte