Em direu innocent o fins i tot crèdul, però començo a tenir la sensació de sortir del desesperant dia de la marmota en el qual, durant més de set anys, diàriament, hem estat bombardejats per declaracions informatives sobre el procés català. També he de confessar que, com que soc una mica masoquista –per no dir molt–, he continuat informant-me i buscant informació fora dels canals convencionals. Crec que ningú a Andorra, avui dia, és indiferent a l’actualitat catalana. Un procés que ha anat més enllà d’ideals, valors, visions o simples projeccions. Un procés que ja no queda únicament en territori espanyol, sinó que ha pres un caràcter internacional, tot i l’intent de treure-hi importància, i celebro i aplaudeixo que les institucions alienes a Espanya compleixin el seu rol i, sent fidels al seu caràcter institucional, no es posicionin a favor de cap de les dues direccions proposades. Ara bé, com a persona interessada en la cosa pública, però sobretot com a demòcrata, hi ha ocasions en què, encara que m’aconsellin per activa i per passiva que no tracti d’un tema, em sento amb l’obligació de dir-hi la meva, i ja avanço que es tracta d’una opinió i visió únicament pròpia.
L’erròniament anomenat “cas català” s’ha convertit, com a mínim per a mi, en un referent a l’hora de qüestionar la democràcia preestablerta a la majoria dels països dits desenvolupats. ¿Podem continuar dient que el govern és del poble quan davant d’una mobilització ciutadana massiva són els dirigents els que acaben decidint de què es pot parlar i de què no, encara que hagin estat escollits per votació en unes eleccions? Aquesta és possiblement la pregunta que fa trontollar la majoria de pensaments quan analitzem el que passa al nostre territori veí.
Per una banda, si en un territori com és Espanya tan sols una minoria de la població demana un canvi tan significatiu, ¿els representants d’aquest país ho han de permetre o, més ben dit, facilitar-ho? Tot i conèixer els perjudicis econòmics i socials que se’n poden derivar. La resposta podria ser no. I si intentem ser prudents hem de ser capaços d’entendre aquesta visió. Però, per l’altra banda, si en un territori com és Catalunya una majoria de la població demana decidir sobre una qüestió i debatre de forma emotiva però també argumental, ¿els dirigents d’aquest territori estan obligats a facilitar que es compleixi aquesta inquietud? Doncs la resposta possiblement seria que sí.
I suposo que aquí resideix el xoc de trens tan esmentat, ja que les dues posicions són igual de legítimes i totes dues tenen arguments suficients per sostenir-se. Ara bé, fins on arriba una democràcia? Quines són les seves limitacions? Quin poder té el poble? I, sobretot, fins a quin punt un Govern pot decidir o no sobre què es pot votar o no? I aquesta darrera pregunta va en dues direccions, perquè tant uns com els altres han fet el possible perquè només es parli d’allò que pugui recaure en benefici del seu posicionament. Un debat social que ha acabat centrant-se, de forma totalment buscada, en un debat de dirigents polítics. Un assumpte democràtic que ha derivat cap a una qüestió d’egos i d’estancament polític.
I em permeto la llibertat de posicionar-me en contra de portar la qüestió a l’àmbit legal, atès que l’obligació del sector és defensar la llei, unes lleis definides políticament; la justícia és cega i només pot argumentar les seves decisions d’acord amb les lleis establertes. No parlem d’emocions, no parlem de criteris econòmics ni socials, parlem de criteris tècnics. Una altra cosa és la justícia polititzada, però aquí ja no hi entraré perquè surt de les meves competències intel·lectuals i caldria un altre article per parlar-ne.
Però tornant a la qüestió política i social –perquè no és judicial–, donaré la meva opinió sobre totes les qüestions plantejades. Soc dels que pensa que, igual que la societat ha canviat, les seves necessitats també ho han fet. La societat que buscava estabilitat i que necessitava que les decisions preses no els requerissin una implicació directa s’ha modernitzat i demana ser més activa en totes les qüestions que l’afecten. Per tant, la democràcia ha de fer un pas modernitzant-se i convertint-se en allò que ha de ser, és a dir, l’eina de decisió i representació de la gent. Una resposta senzilla –després d’haver fet l’andorrà en tot l’article– però que defineix un pensament que espero compartir amb molta gent. No puc estar a favor del sí o del no, però sí a favor de la llibertat d’expressió i en contra de les restriccions democràtiques i les coaccions.