Dimarts se celebrava el Dia mundial de la salut mental, un dia per donar visibilitat a aquestes afectacions, sovint amagades, i alhora reivindicar més recursos per fer-hi front. Diuen que una de cada quatre persones patiran al llarg de la seva vida una malaltia mental, i sembla que va en augment. Jo he de reconèixer que a mi, una de les coses que més por em fa és justament patir una malaltia d’aquestes, o neurodegenerativa. Perquè a més de ser incapacitants, sovint qui les sofreix és l’últim a adonar-se’n, i evidentment et canvien la vida i qui ets. Ja sé que de malalties mentals n’hi ha de diferents tipus i diferents graus. Per desgràcia en conec alguns casos molt propers: un veí ha patit depressió, i sortosament l’ha pogut superar, i una coneguda hi haurà de lluitar més, havent passat per alguns intents de suïcidi; una de les meves millors amigues és bipolar, i haurà de conviure amb els seus alts i baixos per tota la vida; i tinc un familiar addicte, ho ha deixat però la seva lluita no acabarà. I això per citar-ne només alguns.
Voldria que es normalitzessin aquestes malalties i que se’n parlés més obertament, superant tabús i deixant enrere l’estigma que encara avui suposa reconèixer patir una malaltia d’aquestes característiques. Perquè estic segura que si se’n parlés més lliurement disminuirien les conseqüències, tant envers qui les pateix com envers qui els envolten. Perquè també les patim. Perquè quan una persona cau en una depressió o en una addicció, o pateix un brot psicòtic del que sigui, se’n ressent tot el seu entorn.
I un pas important cap a la normalització de les malalties mentals serà, a més d’ampliar els actes vinculats a la cartera de serveis de la CASS, incloure-les també en les assegurances.
