A uns més i a d’altres menys, però a tots plegats ens agrada saber què fan o què els està passant als altres. La gent més discreta o elegant ho aconsegueix dissimular una mica, però no es pot negar que els humans som curiosos per naturalesa i tots compartim un puntet de xafarderia. Volem estar informats del que passa al nostre voltant més o menys proper i no voldríem perdre’ns res, que no sigui dit que baixem de l’hort, que estem in albis, que som uns carallots i uns despistats. I no només nosaltres. Si conviviu amb un gos o un gat, haureu observat que el vostre amic pelut si un dia feu alguna cosa que s’escapa de la vostra normalitat (ballar la samba, posar-vos una perruca verda i cantar una ària de La Traviata) us mirarà amb els ulls com taronges. La xafarderia i la curiositat tenen una certa mala fama, però no hi ha res de dolent en voler saber què estan tramant els altres. El mal comença quan ho jutgem, ho critiquem, ho tergiversem o ho emprem per perjudicar-los maliciosament, llavors sí. 

Una part important de l’obra artística que creem i de la que gaudim alimenta aquest desig tan nostre de mirar els altres i de mostrar-nos a nosaltres mateixos, allò que portem a dins. La pintura, la fotografia i el cinema ens permeten veure espais que si no, no podríem conèixer i les històries que ens agrada escoltar, llegir o mirar a les pantalles no són res més que la narració de les vides i peripècies dels altres, d’uns altres imaginaris o moltes vegades reals. Tant és si revisem l’Instagram d’un conegut o anem al cine a veure la pel·lícula Parenostre, en el fons el que volem fer és treure el nas en la vida d’altra gent. Volem veure com li han anat les vacances al nostre company de classe o poder-nos introduir encara que sigui només en la ficció en el menjador de la família Pujol. 

Algunes de les històries que més m’han entretingut les darreres setmanes han estat ben bé un exercici de xafarderia sana: el meravellós documental Almudena, sobre la figura de l’escriptora Almudena Grandes, el llibre del Cercas sobre el papa Francesc i la pel·lícula sobre Jordi Pujol. 

Creem art perquè volem deixar sortir alguna cosa que portem dins i el contemplem perquè volem deixar que allò que han imaginat els altres entri una miqueta dins nostre. L’art és una porta entreoberta entre dos intimitats. En el moment silenciós de la lectura o de veure una pel·lícula, la veu de qui  l’explica comença a mormolar històries a l’orella de qui l’escolta. La veu pot venir de molt lluny i de fa molt temps: l’art no té límits. En una bona història només ens cal obrir un llibre o mirar una pantalla per trobar-nos a l’antic Egipte 3.000 anys abans de Crist o en una nau espacial voltant per l’espai sideral l’any 6789. Amb una història ben explicada, entre paraules dites fa potser centenars d’anys o a milers de quilòmetres de distància, hi podem trobar  l’espurna que il·luminarà la foscor confusa de dins nostre i aquell raconet del cor que mai havíem entès, de sobte, per la màgia de la paraula, se’ns farà conegut.

Seguim explicant històries, narrant el que fem nosaltres i el que fan els altres perquè sabem que aquesta narració és l’única manera que hem descobert els humans de retenir el temps, l’única possibilitat que tenim que la vida no se’ns escapi d’entre els dits deixant-hi el no-res i l’oblit. Allò que escrivim o expliquem en una pel·lícula o en una cançó queda fixat per sempre, sigui un record, una sensació, una persona o un paisatge. Els humans seguirem llegint i escoltant i recitant perquè volem saber què fan els altres, com viuen, què senten. Ho necessitem saber per sentir-nos acompanyats i la màgia de la paraula és vèncer les fronteres de silenci, incomprensió i soledat que ens separen i fer-nos sentir a prop els uns dels altres, entenent-nos millor i estimant-nos una mica més.