Portella, un espai obert

Per passar a la posteritat amb estil, una institució cultural ha de tenir l’acta fundacional escrita al tovalló de paper d’un bar. No recordo si quan vam crear el col·lectiu Portella ho vam fer en un tovalló, però sí que vam guixar i tacar de vi i cervesa uns quants fulls a diferents bars amb les propostes dels continguts de la revista que somiàvem publicar. Vam triar la imatge d’una portella perquè volíem que fos un pas, un camí, un lloc de trobada a banda i banda de muntanya. En aquella primera etapa, i amb no gaire més mèrit que l’edat, em va tocar posar-me al davant del col·lectiu i figurar com a director dels primers números de la revista, fins que em va rellevar el Manel Gibert. La inspiració, la dedicació i el compromís, però, van ser sempre corals. 
Personalment, formar part d’aquella aventura va ser un bàlsam. Venia d’un llarg període en què havia viscut més temps dins d’un hospital que fora. Ja sabeu que no hi ha territori més inhòspit que un hospital –ui, em sembla que acabo de provocar una col·lisió involuntària d’etimologies– i cada reunió, cada acte, cada cop que sortia la revista era una injecció d’optimisme. Durant un temps, les teníem guardades al menjador de casa i en llevar-me m’apropava a les caixes de la impremta i cridava: “M’encanta l’olor de tinta de bon matí. Fa olor de victòria”. 
Si he de triar un moment dels primers deu números, em disculpareu que  porti l’aigua al meu molí i recordi que, per atzar, vaig descobrir un arxiu amagat a l’ordinador familiar. Contenia una sèrie de relats de la Pilar. Els vaig llegir als companys i van quedar impactats. En vam publicar uns quants al número de la tardor del 2012 i aquella va ser la gènesi del llibre Flaixos de llum blanca i de les vivències que l’acompanyarien. 
L’acollida a la revista va ser fantàstica. Vam comptar sempre amb el suport del ministeri de Cultura; amb el mecenatge d’una persona generosa que va voler guardar l’anonimat; amb la feina d’A-Tracció-A per al disseny i la maquetació; la correcció impecable del Marc Cortès; la professionalitat de la impremta Solber; la distribució de la Puça i de l’Editorial Andorra; la complicitat dels col·laboradors, dels llibreters, dels subscriptors, dels anunciants, dels lectors, de les institucions i dels particulars que ens van cedir els seus locals per fer els actes... Mare meva! Cada número el vam presentar amb una gran festa. Aquest era l’objectiu: celebrar la cultura com una activitat que ens diverteix, que ens consola, que ens anima, que ens fa més feliços, en definitiva.   
Al manifest del primer número estaven convençuts que a Andorra hi havia aleshores més creadors que en cap altre moment de la seva història. Si donem un cop d’ull a l’actualitat, constatem que aquella afirmació s’ha vist superada. Els darrers quinze anys s’ha produït un creixement exponencial de la quantitat i la qualitat de les propostes culturals. En tots els camps: de la literatura a la música, del cinema i el teatre a les arts plàstiques. Una vitalitat incontestable que cada cop té més presència al país i que traspassa fronteres. Si tots els que, en les diferents etapes, hem format part de la família portellana hem contribuït amb un granet de sorra a fer possible, i visible, aquesta realitat, ens podem donar per satisfets.