El fenomen de les anomenades portes giratòries, aquell procés pel qual els polítics quan deixen de servir la ciutadania –o autoservir-se en alguns casos– s’incorporen en alguna empresa –ja sigui pública o amb participació de l’Estat o privada– per reprendre la seva vida laboral és un dels grans trets distintius de la vida política espanyola, malgrat ser un dels aspectes que més rebuig genera entre la ciutadania i que més allunyen els electors de les urnes.
I aquesta setmana s’ha viscut un nou cas d’aquest curiós fenomen amb l’anunci de la incorporació de l’exvicepresidenta de l’executiu espanyol de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, al bufet d’advocats Cuatrecasas com a sòcia i membre del consell d’administració. Que una llicenciada en dret i advocada de l’Estat s’incorpori a un bufet no hauria de ser res estrany si no fos perquè l’expresident d’aquest bufet es va deslliurar el 2015 d’una pena de 20 anys de presó per 8 delictes fiscals després d’arribar a un acord amb la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat sent aleshores Sáenz de Santamaría vicepresidenta del Govern.
A Andorra, i tot i que per les seves dimensions i nombre limitat de persones que es poden dedicar a la política seria fins i tot lògic que fos així, aquest fenomen de les portes giratòries no acaba d’arrelar. De fet, i davant l’obsessió compulsiva per copiar sempre allò que fan els nostres veïns, és millor que sigui així. Amb tot, sembla que no ens podem escapar d’allò de retornar certs favors o agrair serveis prestats i, com passa habitualment a finals de legislatura, hi ha tot un moviment de col·locacions i recol·locacions per tenir els amics contents per si mai hi hagués un daltabaix electoral no previst.
