Portes giratòries a l'andorrana

Aquests últims dies estem assistint de nou al trist espectacle, molt comú al final de les legislatures, que suposa la col·locació digital d’alguns càrrecs que han col·laborat amb el darrer executiu. Aquest és un fenomen que té cert paral·lelisme amb el que a Espanya s’ha anomenat les "portes giratòries”, pràctica sense dubte perniciosa per a la democràcia per la desafecció que provoca entre la ciutadania. La diferència és que aquí els beneficiats no són ministres o altres alts responsables polítics. Aquests, en general, tenen molt sovint la vida solucionada per posseir un patrimoni familiar amb què subsistir o simplement tornen a les seves antigues professions liberals que abans exercien amb més o menys èxit, i no necessiten una ajuda extra dels correligionaris ideològics. Sí que s’ha de trobar alguna ocupació, però, a aquells acòlits que durant quatre anys han gaudit de la canongia governamental en llocs de perfil més baix –la majoria de les vegades molt més ben remunerats que al sector privat– que ara s’han de renovar en acabar un cicle polític. Llevat de comptades excepcions, més que de tenir en compte els mèrits que contingui el currículum dels possibles candidats per ocupar les vacants, del que es tracta amb aquests nomenaments és de premiar la fidelitat ideològica o el simple amiguisme. És a dir, que si coneixes algú del cercle de poder o que sigui proper a aquest, i li caus bé, tens moltes més possibilitats que t’ofereixen un càrrec a tu que a algú que no coneixen i que està molt més preparat. No es tracta, per tant, de buscar el millor que es pugui trobar al mercat laboral per a cada lloc, sinó de premiar les fidelitats.