Portugal d’avui i abans

La recent visita a Andorra del president de Portugal, Marcelo Rebelo de Sousa, ha volgut coincidir intencionadament amb la diada de Meritxell, festa de la patrona i dia nacional d’Andorra. També ha estat coincidència, aquest cop per culpa de la proximitat en el calendari, amb la Diada de la veïna Catalunya, que, com bé sabem, commemora la derrota sorgida del setge de les tropes borbòniques a la ciutat de Barcelona.

Una desfeta que comportà l’establiment d’un nou règim polític d’arrel castellana als territoris de l’antiga Corona d’Aragó, entre els quals, com sabem, hi havia Catalunya. Els decrets de Nova Planta tallaren d’arrel institucions i maneres de fer antiquíssimes de les quals només queda el record plasmat en els documents i els llibres d’actes d’institucions municipals: consells i consolats foren substituïts pels castellans ajuntaments i alcaldes, de les vegueries passaren als corregiments, dels consellers als regidors, i així podem seguir comptant.

Sortosament, Andorra, atès un conflicte posterior entre la corona borbònica de França i la d’Espanya, es pogué escapolir d’aquesta situació dantesca. Les intencions de la nova casa reial espanyola, esperonada per l’alta noblesa d’aquell país, eren unificar tot el territori peninsular sota un patró castellà. La figura del copríncep episcopal Simeó de Guinda i Apeztegui, navarrès i precisament borbònic, fou proverbial per aturar els propòsits de Madrid, els que teòricament havia de defensar.

Aquest gran conflicte bèl·lic sorgí de la mort el 1700 de Carles II, rei de Castella i d’Aragó i anomenat l’Embruixat per la seva incapacitat intel·lectual. El seu testament a favor de Felip d’Anjou, net de Lluís XIV de França, preocupà l’altra gran potència europea, l’imperi austríac, casal pairal dels antics monarques espanyols. L’emperador Leopold en reivindicà l’herència a través del seu segon fill, Carles. Anglaterra, els Països Baixos, Portugal i la Corona d’Aragó donaren suport a la causa imperial davant dels Borbons.

En tot aquest conflicte de dimensions europees, avui en diríem mundials, les nostres muntanyes es convertiren en focus de corredisses i de dures batalles. Les tropes establertes a l’entorn de la cada cop més sòlida frontera hispanofrancesa eren mantingudes parcialment per comuns i institucions religioses. Aquest era el cas dels soldats d’infanteria portuguesa del regiment de Don Pablo Cayetano de Alburquerque, sufragat obligatòriament en una petita part amb fons de la col·legiata de Santa Maria de Castellbò i dels consolats de la vila i de la vall. L’estada dels soldats portuguesos al país es perllongà més enllà de la signatura de Nova Planta gràcies a les sagetes de Cupido amb uns quants casoris amb muntanyenques. Per aquest motiu, molt aviat alguns cognoms d’arrel lusitana es perllongaren uns anys en la genealogia d’algunes famílies de Castellbò.

Com podeu comprovar, l’estada de portuguesos a les nostres muntanyes ve de lluny i la seva sang corre barrejada per moltes de les venes de muntanyencs de solera.