Hi ha països on la comunitat portuguesa fa la diferència o que per si mateix és una raó per merèixer una atenció molt particular. L’important no és la mida, la població o la riquesa, sinó la capacitat que la comunitat té per modelar una relació bilateral. En el fons, allò que realment interessa és el factor humà.
El Principat d’Andorra és un d’aquests països. Té poc més de 78.000 habitants, és la sisena nació més petita d’Europa, amb un sistema històric com són els Coprínceps, i té més d’un 11% de portuguesos en el total de la seva població, ben integrats i molt considerats, als quals s’afegeixen els andorrans d’origen portuguès. La segona comunitat més important després de l’espanyola i molt abans de la francesa.
Andorra sempre ha estat reconeguda pel comerç, les estacions d’esquí i els serveis financers, però també per la important presència portuguesa a hostaleria, restauració, comerç i construcció. Però no acaba aquí. Els descendents de portuguesos estan també a tots els sectors d’activitat, sanitat, forces de l’ordre, administració als serveis financers i, cada cop més, a la política.
Per això, la representació diplomàtica i consular ha d’estar pensada en funció d’aquesta realitat on la valorització de la comunitat constitueix una forta contribució per l’enfortiment de les relacions bilaterals i viceversa. Per això, Portugal va decidir, i molt encertadament, entre el 2000 i 2002, donar dignitat a la representació portuguesa al Principat, creant una secció consular i una ambaixada que va permetre a la comunitat sumar conquestes i adquirir més reconeixement i visibilitat. Tenia una representació al mateix nivell d’Espanya i de França i gairebé els mateixos drets, i això és un motiu d’orgull i de cohesió.
Malauradament, l’any 2011 el Govern del PSD (Partit Social Demòcrata de Portugal) va prendre la infeliç decisió de tancar l’ambaixada i la secció consular, decisió a la qual sempre m’he oposat, deixant els portuguesos desemparats i sense cap suport durant més d’un any, obligant-los a desplaçar-se al Consolat General de Barcelona per tramitar els seus documents i la perduda d’un dia de feina.
Des d’aleshores la comunitat ha perdut dinamisme, cohesió i representativitat. Ha deixat de realitzar iniciatives integradores i les relacions econòmiques, culturals i polítiques s’han diluït. Ha deixat d’haver-hi gent que treballi per unir i afirmar la comunitat. El consolat de Barcelona està massa lluny i l’ambaixada a Madrid, encara més. 
A part del Grup de Folklore Casa de Portugal, que promou iniciatives culturals que honoren els dos països, el restant moviment associatiu ha perdut expressió els últims anys i algunes associacions van tancar portes.
Al mateix temps, l’excel·lent relació institucional entre ambdós països s’ha anat reforçant, com es demostra amb la iniciativa de Portugal de treure Andorra de la llista dels paradisos fiscals a principi d’any, l’adhesió del Principat a l’estatut de membre observador associat de la CPLP o la parceria estratègica en l’àmbit de la Cimera Iberoamericana. En aquest context, es justifica l’obertura d’una estructura consular, de forma a valorar com cal les relacions diplomàtiques, facilitar la revisió dels acords bilaterals, promoure l’acció cultural i ensenyament de l’idioma portuguès, incentivar les relacions econòmiques, millorar la representació en esdeveniments oficials, donar suport a la cohesió i dinamització de la comunitat, i esvair els dubtes que existeixen sobre un tema tan essencial com el de la seguretat social, entre d’altres iniciatives rellevants de la relació bilateral.
Portugal hauria de tenir una estructura consular i no només un consolat honorari a Andorra per reforçar les relacions bilaterals en totes les dimensions i valorar la important comunitat portuguesa, el seu rol a la societat i la forma extraordinària com se sent considerada. I cal que donem als nostres residents els drets polítics que es mereixen.