Posar les mans al foc és una expressió usada en sentit de probabilitat per a manifestar la certesa, la garantia, la seguretat que hom té d’alguna cosa. Per això és usual escoltar allò de “posaria les mans al foc i no em cremaria”. Però al nostre país, almenys fins al segle XIII, aquesta expressió no era en sentit figurat, ans tot el contrari.

Es tractava d’una prova judicial que rebia el nom d’ordalia i estava destinada a palesar la culpabilitat o innocència d’un acusat. També es coneixia com a Judici de Déu (Judicium Dei). Consistia en proves relacionades amb tortures causades pel foc, on s’obligava l’acusat a subjectar ferros candents o introduir les mans en una foguera. Si aquest sobrevivia o no resultava gaire malmès, s’entenia que Déu ho considerava innocent i no havia de rebre cap càstig. D’aquí ve la coneguda expressió de posar la mà al foc.

Però segur que si aquestes contundents proves judicials continuessin vigents, no hi hauria gaire gent que posaria la mà a foc per ningú... I és que els andorrans dels segles IX al XIII van haver de patir la prova del foc, posant la mà en un braser, caminant amb els peus nus per carbons encesos o travessant amb els passos comptats l’espai entre dues fogueres. A la prova del ferro candent es posava al foc unes reixes d’arada i l’acusat havia de ficar-hi la mà. Una altra versió d’aquesta prova era agafar durant una bona estona una barra de ferro incandescent.

Les ordalies es feien a les esglésies on també es duien a terme altres proves com la dita caldària, que consistia a extreure una pedra de l’interior d’una olla amb aigua bullent: si la mà en sortia cremada, és que l’acusat era culpable. I si això us esgarrifa, a la veïna Catalunya es practicava l’ordalia dels albats, un judici on les parts litigants submergien dos nounats a l’aigua, en representació de cadascuna de les parts, i el que més s’enfonsava guanyava, demostrant clarament la innocència del seu representat.

Però cert és que els Papes sempre es van oposar a aquesta pràctica i des de dates molt primerenques van començar a prendre mesures per suprimir-la. Ja al segle IX el Papa Sant Nicolau I va prohibir-ne una al fill gran de l’emperador Lluís el Pietós. Després altres Papes prohibiran i condemnaran les ordalies, com Esteve V, Alexandre II, Alexandre III, Celestí III i Innocenci III que prohibí l’ordalia al Concili del Laterà IV. Però malgrat aquestes prohibicions, l’ordalia va continuar practicant-se durant l’edat mitjana, havent-se de renovar la prohibició...

Malgrat la seva crueltat, representava un intent jurídic per regular les controvèrsies a través d’un mètode diferent de la força bruta, i en la història del dret fou un pas endavant important. El poeta espanyol José Zorrilla, autor de Don Juan Tenorio, ho tenia clar quan va escriure “para verdades, el tiempo y para justicia Dios” però Charles Dickens encara ho tenia més clar quan va sentenciar: “La caritat comença a casa nostra i la justícia a casa del veí”.