Possessió...

“El futbol ha canviat”. Aquesta frase la porto escoltant, potser, des dels anys 90. De moment, la norma futbolística que determina com es guanyen els partits no ha canviat: marcant més gols que el contrari. La possessió només serà eficaç, com tot, si condueix a marcar gols. No soc gaire amant de la boxa –ja em disculpareu els que sí que us agrada–. En la boxa es pot guanyar als punts sense noquejar el rival. La possessió d’un 75% no garanteix  un bon resultat. Per a mi –però és només una opinió– la solució més intel·ligent és utilitzar la possessió no com a finalitat, sinó com a mitjà per aconseguir gols. Soc molt defensor de la idea futbolística de Johan Cruyff, tot i que em desesperaven les seves cruyffades,  com també les cosetes que  tenia Pep Guardiola, que en tenia. Vicente del Bosque va dir en una entrevista que “una excessiva autocomplaença amb la possessió de la pilota no va a cap lloc si no afavoreix el camí al gol”. De fet, també crec que mai un llarg període de possessió produirà al públic la reacció d’entusiasme que dona un o més d’un gol. O si més no, un xic més de verticalitat. No m’agrada la possessió sense cap  mena  d’expectativa. El rival tampoc es desgasta tant i viu un partit plàcid quan la toquen més els defenses centrals i el porter que no pas els migcampistes, interiors, extrems o davanters. Els partits duren 90 minuts i ja perden temps suficient els equips amants de no apostar per cap tipus d’estil com perquè un equip se la passi entre els defenses fins que rebin un gol i despertin. El temps és or, i més en el futbol. Per tant: marcar gols o buscar-los. Després ja desgastaràs amb la possessió. En fi, al futbol encara guanya qui marca un gol més. És així. Això mai ha canviat i tampoc ho solucionaran 1.000 analistes.