Em declaro una persona amb nul·les habilitats organitzatives i planificadores. Tot i això, ja fa un mes llarg que estic preparant el Nadal. El literari, és clar. I tanco aquesta etapa divendres, últim dia per presentar un conte al concurs que organitza la Biblioteca Pública de Govern. A partir de dissabte, m’hauré de centrar en l’altre Nadal, el de debò.

Em sap greu, però aquestes festes les visc cada vegada amb més escepticisme. M’esforço a participar en totes i cadascuna de les tradicions, activitats i formulismes amb l’estat d’ànim adequat per a l’ocasió. Ho faig sobre tot per la meva filla, i m’emociona trobar-me amb els seus ulls tan brillants. Però al mateix temps em costa deixar de banda la constatació que alguna cosa hi ha de copsadora en aquestes dates que no facilita aspirar a gaudir de la joia i plena alegria, tal com exhorten les nadales.

Penso –potser amb una demagògia forçada– en els nens i nenes que s’il·lusionaran amb uns regals que no tindran, o en aquelles mares que s’estimarien no ser tan bones cuineres per poder gaudir més de la companyia dels familiars que no de les olles, i en persones amb malalties incompatibles amb tot tipus d’excessos a taula. També en el consumisme innecessari que fa patir els verdaders creients que no comparteixen la banalitat d’aquestes festes... i, sobretot, en qui ha perdut un ésser tan estimat que quan arriba el mes de desembre només pensa a tancar portes i finestres no sigui que es coli per una escletxa una felicitat que els ha estat barrada per complet.

No m’entusiasma el Nadal. Però algú m’ha enviat per Whats­App un vídeo estèticament impecable destinat a entendrir tot cor sensible que es preui. Es tracta d’una nova versió de l’Imagine de John Lenon, en un projecte molt participatiu orquestrat per David Guetta i Yoko Ono en benefici de l’Unicef. I vaja si m’ha commogut, retrobar-me amb aquesta cançó i la seva lletra. Fins i tot m’obliga a replantejar això del Nadal, a veure’l com una mena de parèntesi temporal que em permet pensar en clau utòpica sense restriccions. Per exemple, que és possible un altre món. Fins i tot aconseguible, malgrat el panorama general.Que el meu cinisme apuntalat amb tanta sobredosi de realitat no m’impedeixi desplegar de tant en tant un idealisme que encara conservo. I “em podràs dir que sóc una somiadora, però –afortunadament– no sóc l’única”.