És tan jove, encara. Tot just acaba de fer els 18 i ara fa uns dies que la noto més inquieta que d’habitud. Potser perquè en el fons no en sé prou de la seva vida, d’allò que li passa íntimament. I mira que parlem sovint i ens interessem l’un per l’altre. La noto descompassada i li ho comento. Em respon que té la impressió que res no li surt bé, que no té futur. Com s’equivoca! Si ho sabés! No puc sinó fer el que em pertoca com a pare: ajudar-la que reflexioni un moment, en positiu.

És a punt d’acabar el batxillerat, i ho du molt bé. Tant durant aquest curs com el passat ha estat concentradíssima a tirar endavant els estudis i els resultats són bons. Mitjana notable i cap assignatura suspesa. Res pendent. Ho té a tocar! Quatre setmanetes més de classe i llavors els exàmens. És veritat que n’hi ha un tip, però després ja està! Es podrà dedicar a formar-se de cara a la professió que ha triat: vol ser fotògrafa. L’animo: diria que ha elegit bé perquè és la seva vocació. Té el nostre suport més ferm. Ja tenim buscat el centre i, per sort també, solucionat l’allotjament. Li reitero que és el seu moment (sabent que faig trampes perquè el seu moment és sempre).

Imagino que el que li falta per liquidar a l’institut se li fa costa amunt. I se li comencen a generar dubtes que la intranquil·litzen. Immediats o a mitjà termini. Relacions afectives, independència, separació de l’entorn en què fins ara s’ha mogut. Em diu que se sent deprimida. I jo espero que no sigui el cas. ¿I si es tracta d’astènia primaveral? No sap de què li parlo. Sí, dona: hi ha persones que se senten especialment cansades, desmotivades o amb l’humor alterat. Podria tenir a veure amb una pertorbació dels ritmes biològics. Demanarem hora al metge, no fos cas. Hi estarem a sobre. L’animarem.

No sap com recordem quan va néixer o quan la vam dur a casa per primer cop. Com evoquem, encara, els clotets que se li feien a les mans molsudes abans de fer els 4 anys o la badadura que li separava els incisius quan encara els tenia de llet. Com l’admiràvem quan s’entrenava cinc dies a la setmana (natació sincronitzada) l’últim curs de la secundària. Com d’orgullosos estem que sàpiga cuidar les amigues, sobretot quan la necessiten.

¿No ens passa (tant a ella com a nosaltres) el mateix que a la majoria de famílies? Encara és jove. No és conscient de tot el que ja ha fet per tantíssima gent. Desconeix l’escalfor infinita que aporta a les nostres vides. Percep el sotsobre on nosaltres veiem una primavera gens astènica. I és que potser no li ho hem explicat prou: que té talent de sobres i ha demostrat ser capaç de fer esforços i obtenir resultats, que se’n sortirà, que l’estimem amb la bogeria irracional amb què s’estima els fills.