No és un error o una repetició automàtica del text. No, és una repetició voluntària i buscada per posar èmfasi en aquesta més necessària que mai pràctica!
Seguint la meva línia editorial, que persegueix dotar-nos de la consciència suficient per deixar de ser víctimes de les circumstàncies (siguin quines siguin) per esdevenir actor i director de la pròpia vida, en aquest article desitjo posar l’accent en quelcom que ja he assenyalat en altres ocasions: la necessària i imprescindible pràctica.
Semblaria evident que és necessària, però si fem un cop d’ull al nostre voltant ens resultarà força clar que en conjunt no tenim gaire consciència de la necessitat de l’esforç. 
Només cal veure diferents programes televisius, escoltar alguna tertúlia, participar en alguna conversa de cafè, veure les expectatives dels nostres amics i companys de feina, o bé fixar-se en quasi tots els anuncis per adonar-se de l’èmfasi que posen tots ells en la facilitat, en la creença que tot vindrà sol i que “els altres i/o la societat m’ho deuen”. Escoltant-los semblaria que no cal fer res per aconseguir els propis objectius, que no cal practicar i que el millor que puc i el que cal fer és esperar que “em toqui la loteria” (sigui quina sigui). O pitjor encara, com que pertanyem a un poble molt espavilat, que cadascú “es busqui la vida” de moltes maneres poc o gens ètiques.
Amb aquesta cultura del no-esforç, del “m’ho deuen”, del “ja veurem demà”, amb aquesta lloança del no perseverar, amb tot aquest caldo de cultiu no és d’estranyar que anem desenvolupant una societat d’“assistits” en la qual sembla que tot o quasi tot hagi de ser resolt pel “papa Estat”.
No tinc res en contra dels drets socials durament adquirits, ans al contrari, però allò que vull ressenyar és que en absolut ha de ser contradictòria la cultura de l’esforç, de la perseverança, de la recerca de la superació i l’excel·lència amb tenir una societat equilibrada que tingui cura de les necessitats dels més desafavorits.
En aquests decennis (no tants) de bonança econòmica, amb aquesta cultura del diner fàcil i del tot s’hi val, s’ha impregnat la nostra vida de la cultura del “relax”, la recerca de l’entreteniment i l’assumpció de la “síndrome del cap de setmana”: semblaria que els dies de treball (i això quan la persona fa realment quelcom que es pugui considerar treball; no deixar passar el temps) només són un parèntesi malviscut entre caps de setmana.
Ens hem instal·lat col·lectivament en una zona de confort, terme prou conegut que ens indica immobilitat, pèrdua d’iniciativa i por dels canvis i les iniciatives noves... 
Hem perdut en el camí valors que varen permetre a les generacions anteriors avançar des de condicions precàries a aquest nivell de benestar més o menys global que gaudim ara. Benestar millorable i generalitzable, de ben segur.
Valors i cultura del necessari esforç per assolir els objectius, propis i col·lectius.
Esforç que significa ganes reals d’arribar on un es proposa, consciència que res arriba com per art de màgia i que cal una causa per produir un efecte. 
¿Vull obtenir el resultat? ¿Vull que l’efecte es produeixi? Si és així em cal individualment, ens cal col·lectivament, recuperar el valor de l’esforç. Cal reaprendre a tenir molt present la necessària pràctica. 
Ens cal recordar que per a qualsevol cosa que haguem fet, sols o en grup, ens ha estat absolutament necessària i imprescindible la pràctica. ¿No ho recorden? ¿Com varen aprendre a caminar, a escriure, a comptar, a anar amb bicicleta, a...? 
Per a qualsevol cosa que tots hem après ha sigut necessària la pràctica! ¿Per què cal doncs que ara la tinguem descuidada i menystinguda? 
Si vostès no tenen l’absoluta certesa que els tocarà la loteria (i, per un senzill càlcul de probabilitats, no la poden tenir), els recomano i invito a recuperar la digna cultura de l’esforç raonable, la consciència de la necessària pràctica per superar el que calgui, per aprendre, per avançar, per millorar, per esdevenir excel·lent. 
Com un bon vi, que millora amb el temps i necessita l’esforç i la pràctica de mans
enteses per arribar a donar tot el seu potencial, tots nosaltres amb el temps, l’esforç propi, l’ajuda de mans enteses i la pràctica de les tècniques necessàries, arribarem a ser 
“un bon reserva” o inclús “un gran reserva”.  
Els invito a donar el millor de vostès mateixos, a revelar tot el seu potencial!