Si sou usuaris habituals de certes xarxes socials, com ara Facebook o Instagram, segurament haureu vist algun perfil on s’acumulen les frases carregades de bones intencions, amb un elevat component d’autoajuda i dirigides a salvar la humanitat del funest destí cap al qual la nostra condició de mamífers superiors sembla dirigir-nos. Evidentment, en molt poques ocasions aquestes frases són autoria del titular del perfil. Solen ser “re-utilitzades” i, sigui dit de passada, sense cap respecte ni menció a l’autor original.

En definitiva, un munt de bones intencions i de regles del joc que si tots poséssim en pràctica ens farien viure en un món millor, més just, més agraït i, sobretot, en pau. Però resulta que el dia a dia ens demostra que no ho practiquem gens ni mica i que ni els qui ho publiquen als seus perfils en fan gaire cas... On hi ha, doncs, el problema? Sense cap mena de dubte, en la pràctica, en els fets!

Per coherència gairebé inconscient no ens creiem allò que... no és coherent. Que algú faci discursos sobre l’estalvi i després porti un ritme de vida personal altament consumista no és creïble. Que algú defensi a ultrança la solidaritat envers els refugiats i no sigui militant o activista de la generositat quotidiana amb el veí o amb el company de feina no és creïble. Que algú defensi la identitat territorial andorrana i passi tots els caps de setmana a la Costa Brava no és creïble.

La setmana passada, en una cèntrica plaça de Brussel·les vaig veure una escena que em va emocionar per la seva senzillesa i la seva humanitat. Un home, guitarra en mà, interpretava temes de Leonard Cohen (amb una gran musicalitat) i tenia davant seu l’estoig de la guitarra amb un bon grapat de monedes. Entre els que l’escoltàvem hi havia un noi que, per l’aspecte que tenia i les pertinences que l’acompanyaven, devia viure al carrer. Aquest gaudia de la música, movent-se al so de l’Al·leluia, amb els ulls clucs i el semblant distés.

En acabar la cançó, el noi es va apropar al músic i va assenyalar amb la mà les monedes que hi havia a l’estoig. El músic, somrient, va fer un gest afirmatiu amb el cap i el noi va agafar unes quantes monedes i va allunyar-se discretament. Els fets! Cantar al carrer, compartir la música amb la gent que la vol escoltar, rebre la voluntat a canvi i, alhora, ser generós amb qui ho necessita és creïble. I també és bonic, autèntic i et reconcilia amb l’ésser humà. Fins que tornes a obrir un diari...