Pràctiques d’‘endollisme’ a dojo
La política de l’endoll continua ben viva a Andorra, tant a destra com a sinistra. Ser de la mateixa corda que els que manen, ja sigui en l’àmbit polític o en de les empreses parapúbliques, ajuda molt a l’hora de trobar una bona feina. Ja se sap el que s’acostumen a dir: Andorra és un país petit i entre nosaltres ens hem de cuidar. El que passa és que habitualment sempre es cuiden entre els mateixos, i quan manen uns altres acostumen malauradament a actuar igual, no sigui que es perdi el mal costum. Em pensava que amb els anys, aquesta perniciosa pràctica per a la igualtat d’oportunitats entre les persones, aniria a menys. Pel que estem veient aquests dies, però, no és així, ni molt menys, sinó que fins i tot aquesta forma de procedir gaudeix d’un dels seus millors moments, i això, com dic, tant a destra com a sinistra. La que algun sindicalista va qualificar com a “capsa de galetes” sembla que encara conté molts caramels i bombons per repartir, tot i que l’època de vaques grasses pugui arribar a la seva fi, amenaçada per l’alentiment palpable de l’economia. L’exemple més cridaner d’aquesta forma de procedir ha estat l’elecció del fins ara cap de banders per dirigir el servei de Circulació d’Andorra la Vella. En aquest cas fins i tot hi ha una relació de parentesc familiar amb el cònsol menor, però això no ha tret ni mínimament els colors a la majoria. A veure si els polítics entenen d’una vegada que el que es critica no és la idoneïtat o no de la persona elegida per a determinat càrrec o funció, sinó el fet que se li posi a dit i davant d’altres que ho poden fer igual o millor, però que no tenen endoll.