Prediccions “matemàtiques”

No voldria que us féssiu la idea que aquest escrit aportarà quelcom de nou a l’etern debat sobre la utilitat/inutilitat de les matemàtiques en la solució de problemes econòmics, sanitaris, climàtics...  La meva intenció és recordar els límits d’una concepció, molt estesa, de la racionalitat. 
Durant els mesos de confinament, la primavera del 2020, van sortir com bolets doctors, centres de recerca i amateurs que predeien, amb precisió de dies, el final de la pandèmia. La Singapore University of Technology and Design, per donar un exemple que va tenir força divulgació, estimava que la pandèmia s’acabaria a Espanya el 9 de setembre i un dia després a Itàlia. Els models de càlcul eren del tipus SIR (Susceptible, Infectat, Recuperat) dissenyats per reproduir el procés multiplicatiu de la dinàmica del contagi. Ja sabem com van acabar aquelles profecies. 
No és que un servidor sigui tan radical com l’economista Ludwig von Mises, que sostenia que el mètode matemàtic és completament viciós, que parteix de suposicions falses i condueix a inferències fal·laces. Tanmateix, estic convençut que molts càlculs que ens presenten com a inqüestionables no són res més que un intent d’emmascarar dogmes o desconeixements “convencionals”. Els models SIR van fracassar perquè els processos multiplicatius es caracteritzen per un creixement (o decreixement) amb el domini d’una funció exponencial; els “científics” que van utilitzar-los ignoraven que les dinàmiques exponencials són intrínsecament impredictibles? 
Durant segles, els reis i els pontífexs tenien a la seva cort astròlegs que els ajudaven a governar i a preparar el futur; ara confien en economistes, geòlegs, enginyers, biòlegs i metges amb un “sòlid bagatge matemàtic”. Polítics, empresaris, asseguradores i banquers volen saber quants euros mancaran al fons de pensions de la CASS el 2070, altres voldrien conèixer el preu d’un telefèric l’estiu del 2025, mentre que altres esperen que algú els doni la dada, amb precisió centimètrica, del nivell de l’aigua a Blanes el 2050.
Dissortadament, una majoria dels experts els seguim el joc. Cerquem a les bases de dades de l’IPC de l’Eurostat,  als índexs de preus industrials, a les previsions de l’FMI, de l’Organització Meteorològica Mundial o de l’OMS; formulem equacions sofisticades que donen uns resultats més o menys creïbles. Alguns, crec que pocs, en un raconet de l’informe, avisem de les limitacions metodològiques, de la manca de fiabilitat d’alguna dada i de la incertesa d’una època en la qual proliferen cignes negres arreu. 
Intuint que prestaran poca atenció a les nostres reserves, quan tenim confiança amb l’interlocutor, fem el darrer intent i deixem anar la boutade que hom atribueix a Niels Bohr, el pare de la física quàntica i premi Nobel: “fer prediccions és difícil, especialment quan es tracta del futur”.
Els castells de cartes de les equacions, de les dades irrefutables i dels índexs oficials cauen de patac quan t’adones que el 70% de les importacions franceses d’acer laminat S355J2 G3, necessari per a la construcció d’estructures de telefèrics, transitaven per Mariúpol; o que el fons de reserva de les pensions del nostre país ha perdut 122 milions d’euros en només sis mesos.
Cap especialista no gosa trencar la il·lusió que vivim en un món en el qual tot és calculable, quan l’actitud adient seria la de convèncer els dirigents que, en situacions de gran incertesa, les prediccions no són possibles i el més que podem (humanament) fer és anticipar escenaris. Sostenir el contrari té un nom: hibris.