Feia un grapat de temps que no omplia un espai d'aquest simpàtic diari. És que he estat empiocat. Sigui pel pes dels anys o per dilemes personals m'he sentit estabornit, anorreat i què sé jo què més. Un servidor no és de granit ni tampoc un estoic impertèrrit.

Si se'm permet, recordaré que els meus escrits acompanyats de dibuixos dedicats a la cultura material d'aquesta part de Pirineu  en què vivim –que d'altra banda forneixen el contingut dels llibres El moble andorrà, Aspectes de l'art popular d'Andorra i L'art de muscar la fusta– no són obres sortides del cap ni de les mans de cap savi llicenciat en res, només el producte d'un modest professional de l'artesania sumptuària ben conscient que aquest ofici ha sigut vigent sempre, des que el món és món, a totes les civilitzacions.

El meu pare, fi ebenista, fill al seu torn d'un envernissador de fusta obrada, em deia: "Sergi, la màquina alliberarà l'home de la servitud del treball". I ha resultat que sí, que progressivament, quasi sense adonar-nos-en, no només no cal desbastar ni la pedra amb l'eina a la mà, sinó que un ninot robotitzat i programat desbasta i fins i tot poleix el material. I prou bé que ho fa. Només cal contemplar la talla que avui hi ha al Santuari nou de Meritxell.

Em cal ara evocar La caverna, la impactant obra de Saramago dedicada al seu pare, terrissaire d'ofici, i al llibre-guia d'un museu del moble també lusità que poèticament acompanya la imatge d'un llit obrat en fusta amb un peu que diu que els llits són els nostres mobles més estimats perquè hi naixem, ens hi casem i ens hi morim. Un dels més influents teòrics del Noucentisme català, l'alturgellenc Cirici Pellicer, és autor d'un llibre deliciós que analitza la sòbria bellesa de les bordes pirinenques. En descriu fil per randa des de la inclinació del llosat fins a les menjadores del vacum, amb una harmonia tan íntima que les diries dissenyades per un mestre de la Bauhaus.

Canviem d'escenari: de la selecció de mestres, tots excel·lents, i que van desfilar per l'escola espanyola, en citaré un de gallec que ens visitava sovint a Aixovall i que tenia el bon costum d'obsequiar-nos amb una ampolla d'Albariño. Un dia em mostrà unes fotografies del seu germà, que era escultor en fusta, i xerrant, xerrant anà fotografiant els objectes vells d'ús domèstic i agrícola que teníem a la casa. En acabat escrigué un intel·ligent resum on explicava què era i per què servia cadascun d'aquells objectes al butlletí que cada curs publica la delegació d'ensenyament de l'ambaixada espanyola. El meu amic gallec hi broda la bella singularitat de l'art popular, essencialment utilitari i funcional, encara més seductorament fotografiat i descrit que com abans ho havia fet el també mestre Puigoriol.

L'amor per la cultura ancestral ha passat a Catalunya per molts alts i baixos. Els últims temps ha reviscolat, sortosament, i l'Associació per a l'Estudi del Moble fa ara una crida per localitzar arreu del país (i del rerepaís) peces d'un patrimoni que viu "moments molt delicats", i ho transcric literalment. Nosaltres, espavilats que som, fem veure que el nostre mobiliari popular no valia la pena mirar-lo, una caixa de núvia la veníem per vint duros, 60 cèntims d'euro, després d'haver-la fet servir de conillera.

Tinc una memòria que és un fàstic. Hauria de recordar fil per randa com era el primer museu etnològic que aixecà un mossèn patriota català fa més d'un segle. Sembla que tenia dots per clissar el futur i amb altres visionaris com ell s'afanyaren per arramassar a Ripoll tot el que fes olor de resclosit. Aquest autèntic tresor d'Alí Babà, aquest prodigiós magatzem de trastos vells resistí guerres, misèries i derrotes. Però tornem als alts i baixos de la catalanitat: s'enderrocà l'espai que ocupava, al cap d'uns anys es reinstal·là en un casalici que havia sigut veí del primer, amanit amb tots els requisits de la modernitat, vídeos, llumetes, un rapsode automatitzat que et va dient com has de pair el que vas veient Tan ben muntat com la farmàcia-museu de Llívia, però renoi, quin fred a l'ànima!

No puc recordar tots els museus que conserven andròmines de què he tingut notícia o que jo mateix he visitat. No cal anar gaire lluny: a Pont de Bar, l'Etnogràfic de les Valls d'Àneu, que fa enveja, la col·lecció d'un veí del poble ariegès on Bernadette Soubiru es guanyà el cel, conservada en un castell dalt d'una penya a l'antic territori del comte de Foix. Per no parlar del museu de San Telmo, a Sant Sebastià, que conserva l'esperit fet matèria d'una vella pàtria...