Prejutjar

Si els he de ser franc, les motos de neu mai m’han acabat de fer gràcia. El soroll que fan, tot trencant la suposada harmonia que hi ha als camps de neu per on circulen, i l’olor de gasoil mal cremat que desprenen no em trameten gens de confiança. En més d’una ocasió he arribat a pensar que els seus conductors són una mena de hooligans, capficats a amargar-me les sortides a la neu. No es prenguin aquestes línies com una queixa, ja que en cap cas rondinaré de la seva presència, i sempre que me’n trobo alguna faig el cor fort i penso el que és evident, que tots tenim dret a gaudir de la neu. Diumenge al matí, a la Rabassa, no hi havia excessiva gent. Un fet no massa habitual i que afegia atractiu a l’indret. Després d’una bona estona de caminar fins i tot vàrem fer el comentari, “que estrany que no hàgim trobat cap moto de neu, avui”. Fins que de cop en vàrem veure un parell a la llunyania que s’havien delatat uns instants abans pel serramball que causaven. Vàrem continuar amb la passejada, i donat que gaudíem de temps, vam aventurar-nos per un tros de camí que no acostumem a fer. 
Ja de baixada, una de les motos es desvià de la seva ruta i s’atansà en la nostra direcció a una gran velocitat. No els negaré que les dues persones que anàvem ens vàrem acollonir una mica, ja que semblava que no tenia cap intenció de frenar. Quan el pilot arribà al nostre costat, disminuí de sobte la velocitat fins a gairebé aturar el vehicle i ens va preguntar molt educadament: “que heu perdut un guant?”. Cal dir que estàvem prou esparverats com per a no reaccionar i ni tan sols se’ns va acudir comprovar si era veritat l’afirmació que ens feia el desconegut. El pilot es va acomiadar i es va dirigir cap a tres persones més, que no eren lluny de nosaltres, cal suposar que per fer-los la mateixa pregunta. 
No li vàrem donar cap importància i fins i tot vàrem fer un comentari al voltant de com se’ls veia gaudir de la velocitat, donat que en un tres i no res ens van fer una exhibició de conducció. Hi havia prou neu i l’espai per on circulaven era prou obert perquè tinguessin un bon marge de maniobra per lluir-se. 
Acabada la jornada, en el moment de buidar les bosses i com ja deuen haver intuït, ens faltava un guant. Ens va venir de seguida al cap l’instant en què el motorista ens demanava si n’havíem perdut un i fins i tot, donada la nostra reacció, vàrem comentar, “es deu haver pensat que som uns ximplets i no li faltaria raó en les seves suposicions”. El guant, no cal dir-ho, el donem per perdut, però d’ara endavant em miraré d’una altra manera les motos de neu i, com no, els que les condueixen.