Sí. És cert que l’esport principal del país és l’esquí alpí. És el que més suport econòmic públic rep. Uns diuen que és molt, altres poc i d’altres, que mai és suficient. També és cert que som qui som. Que lluitem contra esquiadors de països més grans i que tenen més opcions de treure esportistes com bolets. El país mai havia tingut un esquiador entre els 25 millors del món d’una especialitat. En aquest cas, el gegant. De fet, mai havien tingut un campió d’Europa ni tampoc un esquiador competint contra estrelles d’aquest esport. Joan Verdú és el primer. Durant molts anys ha estat castigat per les greus caigudes i també per les lesions de llarga durada. Podríem dir que mai es va rendir, tot i que el genoll més d’una vegada li va fer la guitza. Fa temps va provar allò de fer un pas cap a enrere per després fer-ne un endavant. Li va funcionar la tàctica. Va agafar confiança en Copa d’Europa. Es va proclamar campió d’Europa de gegant i enguany havia de viure un any de transició a la Copa del Món, però com ell és com és... de fer una temporada de transició i provar-se ha passat novament al circuit de Copa del Món. I com les finals d’aquesta competició es feien aquí a casa, de mica en mica es va veure entre aquests 25 millors del món. Dues Copes del Món a Kransjka Gora. La primera va quedar out i no va puntuar i a la segona va fer una segona mànega espectacular. El que semblava impossible ho ha fet possible. És cert que ha picat molta pedra, com també ho és que hi ha molta feina professional al darrere, i que si et rodeges bé poden sortir coses maques. No és gens fàcil envoltar-se dels millors, tot i així, ell ho ha fet: Juan Lago també és un gegant com Joan Verdú.
