Quan el cap de Govern, Xavier Espot, acusa l’oposició de no estar preparada per governar, potser val la pena retornar-li la pregunta amb una certa serenitat: què vol dir, exactament, estar preparat per governar? Perquè, a la pràctica, el que molts ciutadans veuen no és un exercici de previsió, de visió de país ni de lideratge a llarg termini, sinó una successió de reaccions tardanes, pedaços i correccions improvisades que arriben quan el problema ja fa temps que s’ha fet gran. 
Si alguna cosa ha demostrat aquest Govern és una gran habilitat per improvisar i posar pegats. Però governar, en la meva opinió, no és això. Governar és anticipar-se, tenir visió de país i actuar amb previsió abans que els problemes es converteixin en una crisi cronificada. En canvi, massa sovint hem vist respostes tardanes, mesures parcials i solucions d’urgència per intentar corregir, a correcuita, allò que no s’havia volgut veure a temps. I quan un govern només sap reaccionar, però no prevenir, el que evidencia no és capacitat de governar, sinó precisament la seva absència.
El cas més evident és el de l’habitatge. Andorra arrossega des de fa anys una crisi que no només s’ha agreujat, sinó que s’ha convertit en una ferida estructural del país. Els preus del lloguer i de la compra han desbordat la capacitat de moltes famílies de continuar vivint amb dignitat al Principat. No és una dificultat puntual, ni una anècdota de mercat: és una realitat que expulsa residents, dificulta l’emancipació dels joves i trenca la cohesió social.
I el més greu és que aquesta situació no ha aparegut del no-res. Feia temps que anàvem avisant, advertiments i senyals clars que el model estava desbordat. El problema era visible, però la resposta ha estat massa lenta, massa tímida i massa reactiva. Quan finalment s’han adoptat mesures, sovint han arribat després que el dany ja fos profund, com si el Govern hagués preferit administrar les conseqüències abans que afrontar les causes.
La qüestió no és només que s’hagi reaccionat tard, sinó que s’ha governat massa sovint amb la lògica del pedaç. Es corregeix una distorsió, se’n tapa una altra, s’allarga una norma aquí, s’introdueix una excepció allà, i així successivament. Però un país no es pot dirigir només des de la urgència. Les solucions improvisades poden donar respir a curt termini, però no construeixen futur. Al contrari: acostumen a allargar el problema i a fer-lo encara més difícil de resoldre.
Aquest model de govern també es nota en la qualitat de vida. Cada vegada són més les persones que se’n van, no només perquè l’habitatge és inassolible, sinó perquè el país s’està fent menys habitable per a una part creixent de la població. La pressió immobiliària, la gentrificació i la dificultat per arrelar fan que Andorra deixi de ser un lloc on es pugui viure amb estabilitat i comenci a ser, per a molts, un espai de pas o de resistència. Quan un país expulsa la seva gent per raons estructurals, no estem davant d’un èxit de gestió, sinó davant d’un fracàs polític.
Un altre exemple ´s la recent decisió de rebaixar els combustibles, presa després de mesos d’espera. Quatre mesos són massa temps quan el cost de la vida segueix pressionant les famílies i els treballadors. I el més preocupant és la sensació que, amb la temporada estival en marxa, s’ha prioritzat més el consum del turista que no pas el del resident.
És cert que el Govern pot exhibir uns indicadors macroeconòmics favorables. Però els números, per si sols, no expliquen la realitat completa. Es pot tenir creixement, ocupació i bones xifres agregades, i alhora patir una degradació real de les condicions de vida. Els indicadors macro poden ser positius i, tanmateix, no resoldre res del que realment importa: si la gent pot viure al país, si pot pagar un sostre digne, si pot construir-hi projecte de vida i si sent que el progrés també li pertany.
Aquí rau una de les grans febleses d’aquest model: és curtterminista. Es confon estabilitat amb immobilisme, i gestió amb contenció de danys. Però governar no és simplement evitar l’ensorrament immediat; és preparar el país per al que vindrà. I això implica pensar amb horitzó, preveure tensions, repartir millor els costos del creixement i protegir el teixit social abans que s’esfilagarsi. 
Per això també cal dir una cosa amb claredat: no, ningú no està del tot “preparat” per governar en el sentit absolut que alguns esgrimeixen per desacreditar els altres. Governa millor qui escolta, qui preveu, qui rectifica a temps i qui entén que el poder no és una propietat personal ni partidista. El poder real pertany al poble, i qualsevol polític només té sentit mentre serveix aquest poble i li ret comptes.
Aquesta és la qüestió de fons. No es tracta de qui presumeix més de centralitat, de moderació o d’equilibri. Es tracta de qui sap defensar l’interès general amb intel·ligència, valentia i responsabilitat. I, avui dia, el balanç és difícil de presentar com un èxit de govern. Massa tard en l’habitatge, massa curt en la visió, massa dependent dels pegats i massa lluny d’un projecte real de país.
Potser, al final, la pregunta no és si l’oposició està preparada per governar. La pregunta és si aquest Govern ha entès mai què vol dir governar de debò.