Present musical

Els músics del país ens hem de sentir honorats.

El col·lectiu de fotògrafs encapçalat per Pep Aguareles ha dedicat el seu darrer projecte als músics del nostre país. Es tracta d’un projecte al qual han destinat quatre anys. M’agrada sentir unit el col·lectiu de músics i que vagi en la mateixa direcció. Que cadascú aporti el seu granet de sorra, des de la seva parcel·la, ja sigui la docència, la divulgació, la promoció d’espectacles, fent temes propis o d’altres, de manera amateur o professional, però sempre omplint el territori d’acords i melodies.

Alguns d’aquests músics fotografiats hem volgut donar les gràcies als que han fet possible aquesta instantània musical, aquest retrat de la situació del moment musical a Andorra. Tal com deia Pep Aguareles a la presentació, “ni són tots els que estan, ni estan tots els que són”, ja que, com era inevitable, falten algunes cares, però déu n’hi do, 66 retrats en total. D’aquests, al voltant d’uns 25 donarem les gràcies en forma de concert per la il·lusió que ens ha fet aparèixer en aquest llibre i en l’exposició que hi ha ara mateix a la sala Art al Roc.

Per a aquest concert inèdit i irrepetible, hem creat vuit efímers conjunts de músics, formats per músics de clàssica i de moderna, barrejats amb la premissa que triessin una cançó del repertori popular andorrà –brillant idea del Toni Gibert, coartífex amb mi mateix de la parida.

Quin és el repertori popular andorrà?

Doncs hem deixat que els mateixos músics ens ho fessin saber, i ens ha sorprès la tria de cançons que han fet, des de cançons tradicionals, passant per alguna sardana i acabant en temes que tenen a veure amb Eurovisió, així com algun jingle publicitari; un poti-poti molt interessant que demostra que, efectivament, la música feta al país també és un element de la cultura popular d’Andorra, extrem que a vegades sembla que oblidem, i és perillós perquè la cultura és l’ànima d’un poble, o d’una societat i, si no ensenyem als nostres successors que a Andorra hi ha hagut sempre música de producció pròpia, i que hi ha hagut músics, també des de sempre, acabarem perdent la identitat.

És evident que això es pot extrapolar a altres àmbits; esbarts, pintura, caramelles, sardanes, teatre popular, etcètera, i gran i incalculable és el valor de la gent que dedica hores a la preservació d’aquest patrimoni, malgrat la tendència a oblidar aquest passat més tradicional que, al final, és el que fa que tinguem una identitat.

Estic content, doncs, perquè he vist que tenim present la cultura musical popular i, encara que estigui una mica oblidada, l’acte reivindicatiu que farem alguns músics del país aquest dissabte vinent és encoratjador. Per això, us animo a venir a l’Auditori Nacional, aquest dissabte 13 de gener, a comprovar que tenim música popular a Andorra i per descobrir quina és.