La situació de les finances públiques és una il·lustració del fracàs pressupostari, econòmic i social dels catorze anys que porta DA al capdavant del Govern d’Andorra.

La confiança en la gestió s’ha anat esmicolant i som en un moment que convindria tocar de peus a terra i analitzar l’estat real del país, de la nació.

Per poder plantejar solucions convincents val més sortir de les premisses exactes.

La realitat és també el millor camí per no renunciar a l’esperança i a la possibilitat del progrés. No es pot cedir a la facilitat de negar l’evidència ni, menys encara, explicar sopars de duro gosant dir que som envejats de tan bé que ho fem.

En política el valor comença per aquesta exigència de parlar clar i tenir lucidesa en uns moments en els quals les andorranes i els andorrans estan obligats a l’esforç.

El Consell General acaba de debatre i rebutjar les esmenes a la totalitat que l’oposició havia presentat al pressupost per al 2026. És el joc parlamentari habitual però el debat ha estat molt lluny del que em sembla que calia.

Una política pressupostària s’ha d’analitzar i jutjar segons les finalitats que pretén assolir.

D’ençà l’any 2012 els governs de DA han volgut convèncer a tothom, com si caigués pel propi pes, que l’obertura –que, qualificaven de proactiva– de la inversió estrangera seria suficient per reforçar l’atractivitat i el dinamisme de la nostra economia i que el degoteig dels seus efectes benefactors permetria, amb un augment del creixement de l’activitat, reduir les desigualtats garantint alhora el redreçament dels comptes públics. És doncs a partir d’aquesta promesa original que hem de mesurar l’eficàcia de l’acció política endegada des de fa catorze anys.

Durant aquest llarg període la qualitat dels serveis públics s’ha degradat. I la fractura social s’ha consolidat.

La qüestió de la despesa pública no es pot limitar als desgavells recents. El debat sobre despeses i ingressos està enfosquit per la negació de la realitat, que cal aturar. D’una banda, cal dir prou a les forces polítiques del Consell General que pensen que qualsevol augment de la despesa pública és bona ja que són indefinidament extensibles.

Des de l’altra banda, n’hi ha que pensen que cal moderar la despesa i no augmentar la recaptació tributària.

Havent estat en responsabilitat, al ministeri de Finances i a la presidència del Govern, no considero seriosa ni realista cap d’aquestes dues posicions.

Un examen aprofundit de la utilitat de la despesa pública esdevé necessari. I això no es pot pas fer en quatre dies.

Les mesures que figuren al pressupost 2026 no permeten pas donar una resposta positiva als objectius de justícia social, de sostenibilitat i de contribució per preparar el futur. Manca una perspectiva global.

Bossuet, pensador francès del segle XVII, deia que “Déu se'n riu dels homes que lamenten els efectes dels quals estimen les causes.”

El restabliment de la nostra sobirania pressupostària, amb el redreçament de les finances públiques mitjançant l’amortització de l’endeutament, passa per una estratègia plurianual que desplegui un esforç fins al final d’aquest decenni.

L’economista francès, Maxime Menuet, que codirigeix el grup de recerca europeu Monnaie, banque et finance i és especialista del deute públic, ha escrit que la pregunta que cal fer no és “quant deute?” sinó “per a fer què?”.

Hauríem d’escoltar-lo.

La trajectòria que s’albira, a mig termini, de les finances públiques s’ha d’exposar clarament al país amb la finalitat de sortir de la confusió, que mantenen deliberadament els responsables del Govern dissimulant els culs de sac del pressupost, perquè només pensen en la propera campanya electoral del 2027.

Aquest gir cap a una sinceritat, en parlar clar, s’ha d’endegar immediatament amb una exigència de credibilitat però també de transparència en relació a l’opinió pública.