Estimades amigues, sou, a vegades, molt lluny, per dir-ho d’alguna manera.

El destí és la música de l’improbable i per això em mantinc fidel al que m’encisa.

Com una llavor, plantada a gairebé qualsevol terra, agafaria, creixeria amb deler cap al sol. Valenta més que una ossa; i més bonica també.

Surto del riu a cavall, una noia nua, les espatlles de l’animal escumejant d’estrelles. Vaig fer-me un mantell amb la brillantor de l’aigua; per a la faldilla vaig agafar una boirina d’estiu de damunt d’un camp.

Està plovent. Els llums es van difuminant, desdibuixant. El cel és ple de pluja, un sac escorredor. Que la llum del sol encerti bé una fulla verda, això em fa viure.

Aquesta nit el vent es mou gairebé sense fer fressa entre les fulles de l’arbre de sota la finestra.

En silenci van passant. Surto d’una nissaga de gent viatgera. L’única solució és moure’s. Però a mi dels viatges només m’agrada sortir de llocs, com més bo és el lloc, més m’agrada tocar el dos.

Beethoven contra l’estadística. Tot de tasses alegren la sala. Mils i mils, de grosses, de petites, de terrissa, llauna, porcellana.

Una ombra cau damunt la taula, beu lentament d’un got, mig rosega el pètal de rosa.

Per fi, ella es deixa anar els cabells. Fora al jardí les flors s’emproven colors nous.

Tres anys, tres mesos, tres dies, tres hores i tres minuts. Això és el que em va costar adonar-me que estava dins d’una cova. Notava milers d’ulls que em miraven i reien amb aquella veu aguda de hiena. Notava una pressió al pit que no em deixava respirar, volia dormir, dormir per sempre i no tornar-me a despertar mai més.

De cop em vaig despertar, suada i amb el cor a cent, eren les 3.03 hores. Havia estat tot un somni, vaig aixecar-me per anar al lavabo. Vaig mirar-me al mirall i vaig veure que tenia els ulls vermells i la gira del coixí marcada a la cara. “Què volia dir aquell somni?” Aquesta era la pregunta que volia fer-me, però sabia des del principi la resposta, no em calia cap pregunta.

Vaig plorar mentre em mirava al mirall, semblava una pel·lícula dramàtica. Després d’acabar l’actuació vaig tornar al llit, no vaig dormir, només pensava. “Què collons fas?! Sempre actuant, para ja, no? Troba’t!”

Tres anys vaig tardar a ser jo mateixa, a deixar de somniar, a deixar d’actuar. Sí, vaig sortir de la cova i el sol em va bufetejar la cara com a revenja per no haver-lo deixat sortir abans. Ja no tinc por, tinc ànsia, ànsia per descobrir-me i per descobrir. Noto vida, molta vida. Vida per compartir, per lluitar. Penso versos lliures que segur que un dia em faran caure, però m’aixecaré. Seré tres voltes rebel.

La lletra és de l’Alba, la música del Patchen en versió del Casasses, l’armadura d’un servidor i el desig d’un país on dones i ocells puguin venir a prendre alè.

Per damunt de tot et desitjo alegria en les coses que són fetes per a l’alegria, i una tristesa de veritat en allò que de natura és trist. Alegria i tristor: l’una i l’altra són boniques, i bonica és la comprensió que el cor en té.