Obro la finestra i de sobte, i inesperadament, sento el cant matiner d’uns ocells, el vent de l’alba fa olor de primavera, el cor se m’omple de nostàlgia i de pena i torno a viure aquelles sensacions que visc any rere any... i ja en fa vint.
Ja? Em pregunto.
Sí, ja som al febrer, el mes fatídic, el mes que tot ho va canviar, el mes en què de cop, ja no només era orfe de pare, sinó també de mare. 
El mes en què tot allò que em semblava impossible em va ensenyar tot el contrari, aquell mes en el qual vaig comprendre que res és etern, ni tan sols una mare.
Ara i després de tots aquests anys, quan hi penso, ja no tinc cap sentiment de pena o de dolor, només recordo anècdotes que sempre em treuen un somriure més o menys pronunciat.
Però les sensacions no marxen, és la memòria dels sentits que és perpètua, que no minva amb el temps, i que es dispara cada any com un ai al cor que revifa tot el que vaig sentir en aquell fatídic dia.
Tot i saber-ho i potser, en algun moment esperar-ho, no estava preparada per al fatal desenllaç, el metge em va dir que li quedaven dos mesos de vida, però en el fons tenia aquella esperança, aquella flama que seguia viva dins el meu cor i en el de la mare.
Aquells dos mesos, ella, em va donar una lliçó de vida, la seva fortalesa em va guiar i preparar per al que tard o d’hora vindria. 
Em va dir, per quan arribes l’hora, tot el que havia de fer i com, en tot moment, no vaig haver de rumiar en aquelles qüestions pràctiques i tan doloroses a l’hora d’acomiadar-nos d’un ésser tan estimat, ella ho tenia tot molt clar.
Recordo perfectament el moment en el qual vaig portar les seves cendres a l’indret exacte que ella em va dir, unes roses vermelles i el meu lament esgarrifós van concloure l’adeu. 
En tornar, caminant, abraçada a l’urna ja buida, em va sorprendre observar que tot continuava, el vent bufava eixugant aquelles llàgrimes del meu rostre, les onades del mar es trencaven en aquelles roques i la gent, aliena a tota la meva desgràcia, continuava la seva rutina del dia.
Per a mi, el món havia deixat de girar, el temps s’havia quedat en aquell moment, parat, en espera de despertar d’aquell malson.