"Now is the month of maying,/ When merry lads are playing,/ fa la la la la la la, fa la la la la la la."
Canten a Thomas Morley l’Armonico Consort en un disc del segell Hyperion que vaig comprar ja fa temps, quan encara quedaven botigues de discs poc estètiques, sense snobs, portant a terme l’última croada tot comprant boniques caixetes de cartó perfectament estampades.
No hi ha música més naïf, ni més primerenca, ni que et convidi més a rebolcar-te per l’herba humida amb la teva nimfa preferida. És perfecte per contrarestar l’astènia, els ulls inflats i plorosos i la perenne moquera que ens converteix en fonts d’efluvis densos i salats.
La primavera, la resurrecció de la terra després del trist i lucratiu (en termes andorrans) hivern. El renàixer anual que va inspirar als inventors del calendari cristià per a col·locar l’alegria després del patiment, el càstig i la foscor. Hiverns i martiris provocats pels nostres pecats, per les males decisions, per fiar-nos de personetes petites, repugnants i perilloses. Patiments provocats pels mals lideratges, per seguir a falsos profetes que no es creuen ni les seves pròpies paraules.
Un Via Crucis d’Estacions infinites, un decàleg de set punts, un scrolling etern on sempre surt el mateix influencer repetint les mateixes excuses. La vida és plena d’incongruències, de coses que no haurien de ser i hi són. De patiments innecessaris, de problemes beneits del Primer Món i de desgràcies majúscules provocades per idiotes conscients i indolents. Monstres de la nostra petita història que no cal que siguin grans mandataris fent guerra o no actuant contundentment davant de les dificultats. Hi ha monstres que viuen del treball i de la sort dels seus ancestres, ganduls avariciosos, que entenen com un negoci allò que és un dret humà. Monstres que miren el món com un infant consentit aferrant fort una joguina que ha agafat de la caixa per por que li prenguin.
"The Spring, clad all in gladness,/ Doth laugh at Winter's sadness,/ fa la la la la la la, fa la la la la la la."
Però ens en riem de tot això. Ara toca sortir a comprar llibres i roses, toca agitar banderetes davant del nostre príncep, feliç que, per fi, no el xiulin a ell. Ara toca mullar-nos sota el xàfec inesperat, ara cal mirar cap a la muntanya per descobrir el significat real de l’adjectiu verd. Cal fer cerveses amb els amics per estrenar les terrasses. Ara toca anar als concerts del ClassicAnd i gaudir de totes les meravelloses propostes.
La primavera és l’oportunitat que ens dona l’univers de renéixer, de recomençar sabent més del que sabíem, d’esmenar els nostres pecats, de gaudir de l’alegria i d’una nova joventut.
La llibreria La Trenca reneix al carrer de La Llacuna, petita i coqueta, especial i única. Amb la mateixa voluntat de ser la casa de les lletres andorranes. Us desitjo moltes alegries, estimats Trencos.
Fa la la la la la laaaaa.
