A la ciutat dels prodigis on l’Arlet ha nascut, neix i naixerà, la xiqueta munta en una oca que trescava entre nenúfars, lotus i papirs, al costat d’un xiprer poblat de coloms, al pòrtic que precisament simbolitza el naixement. Es disposen a travessar somnis i albirar arquitectures lluminoses bo i sobrevolant la terra vora mar. S’acomiaden de la tortuga marina i del caragol terrestre. Cal dir que l’oca ha après a volar al col·legi de teulat ondulat que besa l’occident del mateix temple a l’altra banda del bosc de columnes arborescents. Es dirigeixen a la muntanya meridional. Veuen a la seva falda una papallona de porcellana que surt d’una façana simètrica, va fent giragonses i ben a prop del niu de l’Arlet es posa sobre el casc d’un guerrer pacífic. El guardià de la beutat mira l’ahir i el demà al terrat on els cau la bava a patis i celoberts. L’oca puja i baixa escales i totes dues examinen les golfes i observen mobles i sostres d’estances d’aquest espai corbat com el temps universal. Pedra a pedra es basteix el poema abstracte de la immortalitat que uneix orígens i destins i orígens i… Llavors retroben la papallona, que vola avall i es mimetitza amb el llom d’escates d’un drac que reposa damunt d’una mandala de blaus fluents. Interromp la visió del paradís una xemeneia vigia de mosaic de trencadís que assenyala una estela vaporosa. La segueixen. S’esvaeix al parc on el cel que emmarca tots els crepuscles es confon amb la il·lusió infantil. Dibuixen una xarranca en un rafal de pilars inclinats. Plou. Juguen a amagar-se a la sala hipòstila. Fa sol. Les bruixes es pentinen i elles repassen els motius geomètrics de la pell d’una gran serp que les convida a seure al seu dors. Admiren cúpules, palmeres, capitells, lianes, viaductes, rampes en espiral, rius de lava, matolls, medallons de ceràmica esmaltada. Recorren passeigs de fades. Salten reixes de margalló i baranes sinuoses fins que es cansen i se’n van. L’Arlet s’adorm. De la boca del drac desvetllat no dolla foc, sinó aigua de la vida que les mena novament davant del santuari de l’originalitat. Primitiu i modern, el castell de sorra a la platja dels llevants i dels ponents allotja a les entranyes el drac, que ara somia una estructura orgànica de formes que recorden fulles brillants i flors oloroses. De les torres degota la inspiració òssia que protegeix les naus i l’absis. La papallona plega les ales, però abans d’abraçar les ombres desperta l’Arlet i li diu l’enigma del drac, que l’espera amagat a mil indrets acolorits: a la font d’un jardí, rodejat de canya americana; disfressat de porta forjada amb ferro atirantat; coronant un fanal; sota voltes hiperbòliques de maó vist; als alicatats de majòlica i als nervis de la fusta; als balcons aeris, als vitralls màgics i a la volumetria imaginària i real de l’audàcia constructiva i del sentiment apassionat i dels bells esguards. I esclata un instant d’eternitat: l’Arlet envia els milers d’estels del primer somriure a la galàxia de sa germana.
