Primeres lliçons

Des de l’autoconfinament i la perplexitat, uns apunts d’urgència. Confesso, i segurament coincidiré amb molts lectors,  que no m’havia imaginat mai una situació com la d’aquests dies, en què el món sencer sembla més aviat un escenari de ciència-ficció dels que ens serveixen la literatura i el cinema, amb ciutats desèrtiques, grans superfícies comercials arrasades per una marea humana, fronteres tancades i el gros de la població confinat a casa. Com em costa d’imaginar quina pot ser l’evolució de la pandèmia i quines poden ser les seqüeles econòmiques i socials del daltabaix que encara estan per arribar.
Entre les primeres lliçons que en podem treure, hi ha la fragilitat de la humanitat. Després d’haver construït armes de destrucció massiva capaces d’arrasar tota la vida del planeta, sobtadament ens hem de rendir a l’evidència que no hem estat capaços de prevenir l’aparició d’un enemic natural (o no?) que en el pitjor dels casos pot venir a delmar la humanitat com ho van fer històricament la pesta negra, les passes de còlera o la grip espanyola de 1918.
Més enllà de la fragilitat, la segona lliçó és la incertesa. Es constata que els científics en saben ben poc, del coronavirus, que la ciència és incapaç de trobar una vacuna en el curt termini i fins i tot de predir quin serà el cicle de la pandèmia, el punt a partir del qual la seva expansió remetrà. Corol·lari: la gran societat tecnologitzada ha fet aigües en el moment més crític.
Una altra lliçó, ja perceptible avui, és el fet que, en un món que crèiem globalitzat, una crisi com aquesta es gestiona a nivell d’estats. No hi ha una “alta autoritat” mundial per gestionar-la. L’OMS fa una tasca declarativa i propositiva, i impulsa projectes valuosos, però en el dia a dia no té res a dir. Qui pren decisions són els estats. Fins i tot la Unió Europea ha desaparegut del mapa pel que fa al tractament de la pandèmia. Com a Espanya, on, sota el lema esquizofrènic “lo paramos unidos”, ha desaparegut l’Estat de les autonomies.
Em sap greu no poder donar al lector bones notícies sobre la situació. Tot són interrogants. Només la fe en la humanitat ens pot permetre esperar un desenllaç, no diré feliç, però sí mínimament suportable. Una bona notícia, que és també una lliçó rellevant, és que la humanitat ha entomat la crisi amb calma i no s’han vist enlloc del món les escenes de saqueigs i descontrol i els exèrcits de zombis i desheretats que també ens serveixen sovint els films de ciència-ficció. ¿Potser això vol dir que la situació encara no és prou greu?
Hi haurà un abans i un després. Les lliçons que ja n’aprenem i les que anirem aprenent cada dia ens diuen que el món que en sortirà no serà el mateix que el que fins ara hem conegut. Esperem que aquest canvi sigui per a bé. Que la forçada suspensió de la democràcia que ha comportat l’episodi sigui un malson que desaparegui amb la pandèmia.