Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de OVilella

Oriol Vilella Sala

Músic

 

 

Prince




Des de l’abril passat ens han deixat un munt de músics, uns més inesperadament que d’altres. Alguns estaven malalts però ningú no ho sabia; uns altres han mort de cop per sobredosi, accident, etc. Al final són gent normal i corrent que viuen a milers d’anys llum de la nostra quotidianitat però les seves morts ens afecten sovint com si fossin algú proper.

Recordo que quan va morir Richard Wright, de Pink Floyd, al 2008 em va tocar. Vaig estar moix uns dies. Era bon tio, pensava. Realment no tenia ni la més remota idea de si era bona persona o era un animalot. Feia cara de bon paio, per això. O quan va morir Jon Lord, de Deep Purple, al 2012, vaig trucar ràpidament al meu amic Jordi De Miguel per comentar-ho i vam estar parlant sobre ell i els Purple, com si hagués mort un amic de la colla. Quan va morir David Bowie al gener passat, igual: vam fer-li un homenatge íntim al local d’assaig de Madretomasa tocant els seus clàssics: Space Oddity, Changes, Ziggy Stardust... 
Aquests darrers dotze mesos hi ha hagut moltes morts sonades per la transcendència dels finats: Lemmy Kilmister (Motorhead), Glenn Frey (Eagles), i la darrera la de Prince, el 21 d’abril. Les causes encara no s’han aclarit, ja que una celebrity com Prince generarà mil rumors abans que la veritat surti a la llum. Diuen que va estar 154 hores seguides treballant a Paisley Park, el seu estudi de gravació, tot i que també s’està fent una anàlisi toxicològica per descartar una sobredosi. El seu camell ha manifestat darrerament que Prince era el millor client que tenia.
El que queda clar és que era un geni, i molt treballador. Ell va ser qui va revolucionar la música rhythm and blues americana, qui va canviar el paradigma de la música negra. Va ser el responsable també d’introduir-hi sintetitzadors i canviar els arranjaments, i artistes com Beyoncé, Janelle Monae i tota aquesta patuleia que ha begut de la font inesgotable de recursos que és la discografia de Prince, haurien de tenir un bust del de Minneapolis a l’entrada de casa seva.
Tot i així, una vegada posades les bases del que seria el rhythm and blues des de la dècada dels 80 i el que serà els pròxims anys, Prince va dedicar-se al funk pur, aquell funk del qual va posar les bases el seu admirat James Brown unes dècades abans i a qui va fotre el saxofonista que l’acompanyava habitualment, el gran Maceo Parker, que va visitar Andorra fa un parell d’anys per actuar en el Red Music Festival, una estrella de la música per mèrits propis.
L’altre dia repassava un vídeo fàcil de trobar a YouTube, un enregistrament del dia que van coincidir de manera fortuïta a l’escenari James Brown, Michael Jackson i un jove i emergent Prince que ja desplegava tot el seu amanerament en una estranya actuació. Em pregunto què pretenia. Us el recomano. Potser no és el Prince que voldríeu recordar, però és Prince en essència.

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Penso que com Prince, són persones lliures completament, viuen les seves vides sense l'encorsetament social i fins tot cultural, perquè són ells els que realment marques les pautes. Quan t'assabentes de les seves prematures morts sembla com si tornessin de les seves galàxies de vida alternativa i et quedes com decebut, la màgia no existeix! penses... però i la il·lusió que ef feien sentir?? Aquesta emoció perdurara sempre al teu cor... això segur...

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte