Newton entenia com ningú les matemàtiques, la mecànica dels cossos celestes i l’òptica, i sens dubte la llei de gravitació universal és el més conegut del seu llegat. Malauradament, hi ha altres teories seves injustament oblidades, com la que sosté que “tothom sotmès a la necessitat de buidar el ventre pot controlar la situació una estona prolongada si és lluny de l’excusat. Ara bé, la urgència augmenta de forma inversament proporcional a la distància al punt d’evacuació: com més ens hi apropem més complicat resultat mantenir a ratlla el tercer ull”.  
  Un servidor ha constatat la bondat del postulat en força ocasions al llarg de la vida, però mai com ara. Arribat al vàter, al fil del cataclisme, vaig ajustar la porta per a continuació passar el baldó, desfargar-me apressadament i deixar fer al meu organisme. Només així que la sàvia naturalesa havia seguit el seu curs vaig pensar en el paper higiènic. Ai, tragèdia, oh, catàstrofe: ni rastre. Mira que abans d’escometre la funció excretora sempre m’asseguro que hi ha un mínim de salvació cel·lulòsica a mà per netejar l’escenari del crim, però mira, en ple tràngol no podia permetre’m el luxe de ser tan primmirat. L’única traça que n’havia sobreviscut era el rotlle de cartró marró que l’anterior usuari, respectant aquella regla no escrita de no posar-hi recanvi, havia abandonat com a testimoni del seu pas, qui sap si intuint que el següent pringat que tragués a airejar el cul per allà quedaria amb un pam de nassos. De poc que no el vaig fer servir, però era dels que es desfan en contacte a l’aigua: va caure’m a dins la tassa i apa siau, collons de modernors. Comprendreu que aixecar-me amb les natges en mode sandvitx de Nocilla no era una alternativa, per pura dignitat, i duc dies sense alçar-me de la poltrona. Ja no em sento les cames. Serà cap de setmana o vacances, perquè aquí no hi ve ni déu, però ho ignoro: no hi entra llum exterior i he perdut la noció del temps. Qui havia de dir-me que trobaria a faltar l’Elefante, correlat sanitari del paper de vidre, que tantes males passades m’havia jugat durant la infantesa i que va deixar-me sense empremtes anals.
Si esteu llegint-me vol dir que els meus mots han anat a parar a bon port. Primer vaig intentar fer unes tauletes sumèries amb escriptura cuneïforme, amb el més semblant a argila que tenia, però se m’enganxava als dits. Més sort vaig tenir amb la superfície d’una ampolla de plàstic que hi havia al cubell de la brossa, a la vora del centre d’operacions, i vaig desaiguar-la inodor avall. Em trobo prou bé, de manera que quan vingueu no em cal menjar, beure ni atenció mèdica: solament us prego que penseu a agafar una mica d’Scottex. Ni que sigui d’una capa.