Fa alguns dies vaig trobar aquesta frase per Internet del gran escriptor britànic de ciència-ficció Terry Pratchett: “El problema de tenir una ment oberta és que la gent insisteix en entrar-hi i posar-hi les seves coses a dins”.

Em sembla molt encertada a l’hora de descriure els temps que vivim, on sembla que tothom està entestat a fer valer la seva veritat per sobre de la resta, com si es tractés de la Bíblia. I més significatiu encara: com si a algú li importés. Això sí... per adoctrinar amb la veritat, si pot ser cridant, millor.

Estem passant per moments en què tothom s’enfada o se sent molest per gairebé qualsevol cosa i no fem més que escoltar en els mitjans de comunicació a informadors que, abans de parlar o dir alguna cosa, deixen anar l’aclariment de rigor: “Que no s’enfadi ningú pel que vull dir i bla, bla, bla”. I tot seguit ens delecten amb una frase que confirma, en major o menor mesura, el seu grau d’estupidesa.

La pregunta és per què ningú s’ha d’enfadar? Què passa si algú s’enfada amb alguna cosa que dic? Caurà el món? Doncs, òbviament, no, però en aquesta moda de correcció política que ha arribat a nivells estratosfèrics de ridiculesa absoluta, ens hem d’esforçar per acontentar-los a tots (i totes). I si això no passa, les xarxes socials ens posen a parir i ens transformen en éssers menyspreables. Són aquestes xarxes ecosistemes perfectes perquè la gent senti que té una mica de poder, encara que sigui superflu i no s’hagin adonat que la vida segueix sent aquesta cosa que passa al carrer, allà a fora. On segurament la seva realitat no brilla tant com en el context digital que es van crear darrere d’una pantalla d’ordinador, i on sempre tenen algú per sobre que els recorda que el seu lloc és el de pringat de torn.

Així, ens envolten i ens ataquen veritables trolls, que no tenen absolutament cap perspectiva, i ens trobem amb tota mena de personatges que omplen les tertúlies de ràdio i televisió –Internet a banda–, i es posen a jutjar, amb una precisió que frega el quirúrgic, una cosa tan bàsica com una frase de 140 caràcters.

I, com sempre, és més fàcil buscar la palla en l’ull aliè, aquests cirurgians de la paraula disseccionen la gramàtica com si fossin llicenciats en semiologia i, quan acaben i tornen a parlar com a persones normals que són, ens crivellen el cervell amb un tinc que fer i es queden tan amples.

D’això es tracta el món digital: tots tenen veu encara que no tinguin res a dir i no hi hagi ningú de l’altre costat que els vulgui escoltar. L’important és tenir l’ego saciat i content.

Sí, al final, el senyor Pratchett era un visionari: "L’estupidesa real sempre venç la intel·ligència artificial".